Blogia

La Biblioteca del Kraken

El Cavall i el noi

El Cavall i el noi

El tercer conte de les Cròniques de Nàrnia és per ara un dels que m'ha agradat més. Si tenim en compte que cal passar aquesta crítica sota el prisma que tota la sèrie esta dedicada a un públic infantil, El Cavall i el noi compleix tota una sèrie de requisits per esdevenir un gran conte, que a més, es pot llegir per separat de la resta de llibres.

El llibre està perfectament equilibrat, tenim uns sèrie d'aventures amb petites reflexions dedicades als més menuts. No és un llibre avorrit en cap moment i proporciona grans dosis d'entreteniment. A més ens obre pas cap a altres nacions del món de Nàrnia i veiem com la geografia és més àmplia del que pensàvem de bon començament i que les costums i cultures són també força diferents a les esmentades a El Lleó, la bruixa i l'armari, tot i que molt semblants a les terrestres. Sí, perquè aquest tercer llibre està ambientat en bona part en el món àrab, en els països desèrtics llunyans (recordem que Nàrnia sembla estar ambientada en els boscos centreuropeus o les pastures britàniques). No deixa de ser una novel.la que alliçona sobre altres maneres de fer d'altra gent, tan en sentit positiu com negatiu. Aquesta vessant alliçonadora ens pot semblar una mica tediosa però crec que per a un nano d'avui en dia, (i més veient com va el món) pot resultar molt enriquidora.

L'argument gira al voltant d'un noi que juntament amb un cavall narnià (i per tan parlador) fuig del seu captiveri per anar cap al Nord, cap a les terres de Nàrnia que ara estan governades pels cuatre germans protagonistes de l'anterior volum. Durant la fugida passarà mil i una aventures i coneixerà regnes, perills, alegries i malsons… com ha de ser en tota bona novel.la d'aventures, tan si és per un públic infantil com si no.

En definitva, un bon regust de boca que espero es mantingui en la resta del llibres de la saga. Recomanada per tothom.

Sol de otro mundo

Sol de otro mundo

És d'admirar la valentia amb que alguns nous escriptors s'enfronten a la seva primera obra. Potser hom pensaria que el lògic seria fer una obra senzilla on es reflectissin les qualitats tècniques de l'autor i on aquest agafés confiança per embarcar-se amb reptes més difícils, però Jaime Santamaría agafa com es diu vulgarment "el toro per les banyes" i planteja la seva primera novel.la com una trilogia, ho sigui com una història complexa a desenvolupar en tres llibres. No és una tasca fàcil doncs cal trobar un equilibri entre la informació que l'autor ens vol transmetre i l'entreteniment pròpia de l'obra, i aquest equilibri cal repartir-lo equitativament durant tres llibres. Espero que aquesta breu crítica serveixi per animar a Jaime Santamaría a seguir escrivint, tot indicant els punts forts i dèbils d'aquesta, la seva primera novel.la: Sol de Otro Mundo.

Per començar, cal tenir en compte que ens trobem amb una obra introductòria a l'univers creat per Santamaría, La trilogia completa es titula Escena Final i ens obra les portes a l'aventura pura i dura dels Space Opera més clàssics: Segles després que una catàstrofe biològica minvés de manera significativa la població de la Terra, la societat terrestre s'ha recuperat i comença l'exploració seriosa del Sistema Solar. Però una mena de forat de cuc imprevisible envia a Michael Smith, pilot aeroespacial, a una altra part de l'Univers on es trobarà amb altres humans que han desenvolupat una societat estranyament semblant a la nostra, però amb les particulars diferències del seu sistema solar. A partir d'aquí, el nostre protagonista passarà per diverses situacions, algunes molt tòpiques, altres força innovadores, per descobrir on és i què li ha passat a l'expedició anterior que també va ser xuclada pel forat de cuc i on hi viatjava son pare.

Els personatges que aperèixen a l'obra són relativament escassos, almenys els principals, de manera que l'autor té temps i espai per descriure'ls i per presentar-los degudament. Això s'aconsegueix en part però crec que caldria incidir més en la caracterització d'aquests personatges principals. Els secundaris, en canvi, amb poques pinzellades queden més ben definits. El fet que el nostre pilot perdut mostri bàsicament fascinació pel món que l'acull i que quasi no es preocupi de com tornar o en el seus familiars i amics ens dona la idea de que l'autor ha primat més la situació i descripció física del planeta que els sentiments i preocupacions dels protagonistes. En una obra ambiciosa com aquesta no s'han de descuidar els detalls de la personalitat dels personatges… sovint acaben resultant crucials per que el lector assoleixi la complicitat òptima amb aquests i de passada amb la pròpia novel.la.

Santamaría ens ofereix, doncs, una combinació d'aventura i misteri, que no es veurà completada fins l'acabament de la trilogia. A favor seu té la creació d'un univers nou, que va amotllant al seu gust i del que ens dóna la informació precisa per mantenir-nos atents als esdeveniments. La trilogia sembla força ambiciosa i cosa molt important: És coherent en tot moment, de manera que notem com l'autor té una planificació argumental molt treballada. Tot i això, espero que l'autor se'n surti alhora d'explicar-nos alguns dels misteris que componen la novel.la, com el fet de l'existència d'humans a una altra galàxia i la presència de costums tan semblants als nostres, o els tocs fantàstics que ha insinuat en alguns paràgrafs.

Sol de Otro Mundo és una més que interessant aproximació a la trilogia Escena Final tot i patir alguns problemes de ritme: La novel.la és a vegades excessivament descriptiva cosa que alenteix la seva lectura. Això en part és normal degut al seu caràcter introductori i al fet de desenvolupar-se en un lloc desconegut per nosaltres però crec que a vegades l'autor peca de voler ser massa metòdic en alguns aspectes mentre que descuida una mica la línia d'acció principal fins al punt que arribes al final de la novel.la i tens la sensació que han passat "poques coses".

Santamaría ha demostrat ser capaç de plantejar i executar un argument coherent i en certa manera captivador, i això ja és molt. La lleugera manca de dinamisme, segur es veurà solventada a la segona part de la novel.la on es preveu el desenvolupament del veritable nus argumental. Poca cosa puc recomanar a l'autor, com no sigui que es deixi anar més, que tregui de dins la seva soltesa, doncs a vegades sembla que l'argument de tan ambiciosa obra li prengui espai a la fluidesa d'un estil propi que s'entreveu en molts moments…

Una opera prima més que acceptable i força treballada que depenent com la desenvolupi l'autor en el segon volum, Falso poder, podria esdevenir tota una sorpresa pel fandom i un clar exemple del que són capaços d'oferir-nos els nous autors dels nostre gènere preferit.

El Hombre en el castillo

El Hombre en el castillo

Dick té la capacitat innata de desconcertar. Amb mi ja ho va aconseguir a Ubik però ara ho ha repetit. Es clar que que potser això es deu al fet que m’esperava quelcom diferent d’aquesta ucronia i això en definitiva és culpa meva.  Les ucronies m’han atret sempre però n’he llegit de ben poques. Trobo que és una branca de la ciència ficció que pot explotar-se des de moltes vessants, des de molts angles i això mateix és el que Dick fa en aquesta obra. El que passa és que jo m’esperava una història amb rerafons polític sobre el que hagués passat si els nazis haguessin guanyat la 2a Guerra Mundial i Dick ens ofereix una interpretació que abarca des dels típics afers d’espionatge fins als aspectes més espirituals (que no religiosos) de com hagués evolucionat el món (almenys als EUA) Així doncs ens trobem als anys 60 però en un univers paral.lel al nostre, on Alemanya i el Japó han guanyat la guerra als aliats, on bona part d’Àfrica ha estat esclavitzada, els jueus continuen perseguits i on els EUA s’han dividit en dues parts: La costa est controlada pel Reich i la costa oest per la nació nipona. Els americans resten sotmesos al poder tecnològic d’Alemanya i al poder espiritual portat pels japonesos. A través de diverses línies d’acció, Dick ens presenta una sèrie de personatges interconectats entre ells d’una manera o altre on es mostra la seva vida diària de manera que així l’autor pot abarcar una part important de  la societat americana, tan l’autòctona com la d’ocupació. Tenim personatges americans, japonesos, alemanys, seguidors del Reich, espies, treballadors rasos, i gent que no sap per on navega, que no sap quin és el seu paper en aquest nou món. I només una d’aquestes línies d’acció ens porta les directrius d’espionatge que potser m’esperava trobar, però  les altres acaben resultant més interessants i reflexen l’estat d’ànim d’una població sotmesa i els problemes morals i existencials d’alguns dels sotmetents. El meu personatge preferit és el senyor Tagomi, un alt càrrec japonès que viu entre la tradició del seu poble i els afers polítics a gran escala. Un home que és capaç de dur molt endins la seva religió budista i que és una clara referència a l’espiritualitat de la novel.la. Els japonesos, segon Dick, són capaços de copiar tot allò que assimilen… i en aquest cas han portat un gran part de la cultura espiritual  xinesa… el tao, la consulta del llibre dels canvis (I Ching) que per cert bona part de la població americana acaba seguint quasi com una nova religió etc…  Per altra banda tenim els personatges tòpics de les novel.les d’espies i de la guerra freda que aporten poc joc a l’obra com no sigui presentar-nos la situació global a nivell planetari (podríem dir que la Terra actualment està dividida entre el poder japonès i l’alemany, amb només alguns països neutrals). Però també hi ha lloc pels personatges anònims, els treballadors que després de 15 anys comencen a veure la llum i intenten treure la dignitat i aparcar la frustació, ni que sigui a través de l’art. És una metàfora molt maca per part de Dick que el nou rostre dels EUA, hagi de sortir a través de l’art contemporani. El màxim representant d’aquest grup de treballadors és el senyor Childan que regenta una botiga d’antiguitats “autèntiques” americanes i que en un moment donat haurà de triar entre fer-se ric o treure la dignitat que té a dins. Són en general petits drames personals que mostren la visió perfecta del que Dick creu que seria la societat americana de la postguerra… si l’haguessin perduda. I com a colofó, tenim la ucronia. No, no El Hombre en el castillo, si no “La Langosta”, una obra que escriu un dels personatges (precisament el que dóna titol a l’obra) que contempla el cas invers a la ucronia que estem llegint: Que els aliats han guanyat la segona guerra mundial i els alemanys i japonesos resten derrotats… us sona? Dick torna a utilitzar la seva prosa per fer-nos dubtar sobre el que es real i el que és fals… quina ucronia és l’autèntica? O potser conviuen les dues? De fet, això no és important, el missatge de l’autor s’encamina cap a altres direccions, com és el fet d’haver utilitzat tants personatges i que molts d’ells busquin en el seu interior les respostes que no coneixen. Dick no ha construït la novel.la en una clàssica estructura de presentació-nus-desenllaç… més aviat juga amb la variant nus-desenllaç-nus… ho sigui una sèrie d’històries amb petits desenllaços, finals, que no repercuteixen en l’argument de l’obra en sí si no que esdevenen el missatge de l’autor. Un missatge, tanmateix, un pèl confús però que proporciona unes hores de plaer en una lectura més que interessant…

Nuestra Señora de las tinieblas

Nuestra Señora de las tinieblas

Leiber! Sempre Leiber! No puc evitar que aquest bon home em caigui bé. No puc evitar rendir-me davant la seva prosa de la mateixa manera que necessito arguments per defensar-lo en altres aspectes de la seva obra.

Leiber és un gran escriptor però que no sempre és capaç d'arribar al lector. Una persona capaç de crear una obra com Nuestra señora de las tinieblas i quedar-se tan fresc ha de ser un geni o un ximple. Perquè aquesta novel.la és planera de llegir però complexa d'assimilar.

Ens planteja un argument fosc, inquietant, amb personatges ben construïts però que sembla que no encaixin en una obra de fantasia. El llibre es basa en les insinuacions constants, en inspirar un terror al desconegut sense mostrar-lo obertament. En aquest sentit l'autor fa un homenatge claríssim a Lovecraft i als autors de terror que treballen més la insinuació que la descripció de l'Horror físic, que es mouen entre la poesia de la por i les sensacions que ens aporta la nostra pròpia imaginació. Leiber és un erudit. A les continues referències literàries a Lovecraft o Poe, se li han de sumar els seus coneixements dels clàssics, d'història etc i això ens dóna una obra culta, refinada, però amb una argumentació poc treballada.

L'argument és senzill però les seves repercusions complexes: Tenim el nostre protagonista Franz que observa amb uns prismàtics una figura estranya ballant en un dels turons de San Francisco. La figura l'atrau el suficient com per anar-hi i investigar sobre ella. A partir d'aquí i en només un parell de dies, Franz es veu immers en una voràgine d'insinuacions fantàstiques que el porten a estudiar llibres perduts i secrets, mitologia popular i a descobrir la ciència oculta de la megapolisomància, que estableix que les entitats paranormals existeixen a les grans ciutats. El fet de lligar aquestes ciències ocultes amb personatges escriptors com Lovecraft, Smith o Jack London dóna un aire més morbós a la imaginació de l'autor.

Leiber realitza un homenatge a l'ocult, a tot allò quotidià que tenim al nostre voltant però que no en fem cas, als racons foscos dels edificis, al mar de terrats de les ciutats, a l'essència mateixa d'aquestes. Tot això a través d'una prosa que combina els fets quotidians dels protagonistes amb el terror subtil. Moltes parts del llibre (sobretot cap al final) provoquen un efecte hipnòtic en el lector. Aquella por insinuada amb poques paraules, la seva manera de fer-nos partíceps de les sensacions del protagonista, demostren una vegada més que Leiber és un dels grans; tanmateix torna a evidenciar que no sap arribar al lector de forma senzilla, ja que l'obra és un fantasia adulta on no tots hi som convidats. Sóc el primer en reconèixer que els seus arguments podrien ser més rodons perquè la història és simple però Leiber la fa complexa de manera que acabem per preguntar-nos si hem entès bé el que l'autor ens proposa.

En definitiva, un llibre que per la seva qualitat literària no pots deixar de llegir però on l'autor no és capaç d'assolir la complicitat que el lector busca. Tanmateix, només per gaudir de la prosa de l'autor en les pàgines on s'insinua la por, ja val la pena.

La sombra del espacio

La sombra del espacio

Aquest recull forma part d’una antologia dirigida per Robert Silverberg i Martin Harry Greenberg originalment titulada Antología de la Ciencia Ficción Norteamericana (Segona part). Aquest segon volum conté relats de temàtiques molt diferents. Destaquen per sobre de la resta Ojo Privado de Henry Kuttner i Caleidoscopio de Ray Bradbury. L’únic que m’ha decebut i que no arriba a l‘aprovat és Tengo Miedo. Però passo a comentar-los millor per separat: La sobra del espacio És el primer relat que llegeixo de Phillip Jose Farmer i m’ha sorprès. Té una temàtica típica per l’època en que es va escriure: El viatge a través d’universos més petits o més grans no era un tema estrany en la literatura pulp dels anys 40. Aquí, Farmer utiltza la seva imaginació aplicada a certes teories científiques per narrar-nos un viatge espectacular i estrany alhora. Tan estrany que és dificil d’abarcar, potser la nostra ment no està encara preparada. Todos vosotros, Zombies Un clàssic dels viatges en el temps on Robert A. Heinlein retorça fins al màxim el tema de les paradoxes temporals. Per ell no hi ha regles, no hi ha premises, simplement usa una bona idea com vol i l’esprem fins al límit. Dubto que en vulgui treure cap més moralina que la de fer gaudir al lector amb viatges temporals que porten al protagonista a moure’s en un viatge que és més del que sembla. Tengo miedo Una història de viatges en el temps que hagués pogut ser molt més bona si l’autor l’hagués sabut acabar. Sembla que tenia la idea inicial però no la final de manera que el relat acaba coix. Juego de niños Un relat que combina el viatge en el temps i l’especulació tecnològica combinat amb un humor subtil. Un home reb un paquet a la seva atenció des del futur. L’entrega conté un manual i el material necessari per construir éssers vius. No deixa de ser una revisió simplista del mite de Frankenstein però es deixa llegir i és amè.  Abuelito Un conte que té com a premisa principal la investigació exobiològica en un planeta encara per colonitzar. Combina l’aventura amb la descripció d’un ecosistema nou que cal estudiar. No és innovador però resulta entretingut. Ojo privado Un gran relat amb reminiscències orwelianes que ens trasllada a un futur impossible on els agents de la llei tenen accés a tota la vida passada de les persones, talment com si un gran ull els hagués estat observant durant tota la vida. Només els pensaments queden ocults a l’ull. L’autor ens mostra un assassinat claríssim d’on la policia n’ha de treure un motiu, un mòbil doncs en cas contrari l’assassí quedarà en llibertat.  Les persones que volen cometre un crim han de pensar que tot el que fan en aquells moments pot ser una prova que en el futur els agents de la llei utilitzaran en la seva contra. A partir d’aquest plantejament, amb semblances substancials a novel.les com El Hombre demolido, l’autor ens trasllada a la mentalitat freda i calculadora de qui vol preparar un assasssinat. Una barreja de relat políciac futurista i d’observacions a través del temps que m’ha semblat la millor història de l’antologia. Danza solar Silverberg continua amb les seves neures redemptores i d’alliberament cultural en aquest petit homenatge al totes les cultures massacrades per les nacions fortes. Interessant i ben portat, com sol ser habitual i amb un final curiós. En la concavidad El millor d’aquest conte és el tractament dels personatges. Tota la història gira al voltant d’ells, per conèixer els seus sentiments i les seves reaccions. L’argument en sí resulta molt fluix però repeteixo que és una excusa per englobar una curiosa història d’amor. Caleidoscopio Un dels millors contes del recull. Bradbury torna a demostrar que la seva prosa pot ser molt dura quan cal. En aquest cas, una explosió envia una sèrie d’homes a l’espai exterior on esperen la seva mort mentre es comuniquen per ràdio.  Los anfibios Una idea molt interessant sobre l’evolució però tractada de forma massa lleugera. En un futur pròxim la humanitat aprèn a separar la ment del seu cos, de manera que evoluciona fins a un altre estat mai vist fins aleshores, sense els lligams físics del cos. Està clar que amb un conte curt no es pot desenvolupar molt la idea, però trobo que l’autor acaba per menystenir-la amb situacions molt infantils i poc elaborades.

Carbono alterado

Carbono alterado

Aquesta és la típica novel.la que pot passar fàcilment desapercebuda pel lector. Les raons són diverses: Autor desconegut, títol poc impactant, una portada que no crida especialment l'atenció… i així va ser en el meu cas. Reconec haver tingut el llibre almenys un parell de cops a les mans mirant-me'l sense més interès per acabar deixant-lo en el seu prestatge corresponent de la llibreria. Només arran d'una crítica apareguda a la revista Gigamesh-42 em va interessar i tal com diria Parker Lewis, vaig "prendre una nota mental" de comprar-lo. I estic satisfet d’haver-ho fet. En aquests moments és quan més aprecies l’existència de revistes especialitzades que ens recomanen (o no) novel.les com Carbono Alterado, perquè sense dubte, més d'una petita obra mestra se'ns escaparia de les mans, i més, en uns temps d'abundància literària de gènere com els que estem passant. Segle XXV: La humanitat té una capacitat tecnològica mai vista que permet que la consciència i la memòria dels individus estigui emmagatzemada en un xip, en una pila, i que aquesta es pugui descarregar en qualsevol cos (funda), sigui biològica o sintètica. Això ha permès a la humanitat assolir el vell somni de la immortalitat. Tanmateix no tothom pot pagar-se aquest tractaments tot i que al 100% de la població se li incorpora la pila poc després de néixer. Quan un mor (sense que la pila resulti destruïda) passa a un estat d'emmagatzematge fins que se li pot pagar una funda nova. Només la secta dels catòlics deixen instruccions per no ser "ressucitats",o millor dit reenfundats, per qüestions etico-religioses. A més, la Terra ja no és l'únic món habitable, la humanitat s'ha estès per l'espai i les consciències, la vida en definitiva, pot transmetre's a un altre cos ubicat físicament a anys llum. Aquest és l'escenari en que es desenvolupa una intriga políciaca que té com a objectiu saber si un mat (persona prou rica per haver-se procurat diverses reenfundades i ser viva des de fa segles) ha mort o s'ha suicidat. El propi mat reenfundat en un dels seus clons és qui encarrega la investigació.   Morgan també té bon ull pels protagonistes… creïbles tot i algún paper estereotipat (com el dels dolents). Recrea a través dels diàlegs un món propi per a cada protagonista, una història i una credibilitat molt intensa.  L'autor dissenya una societat futura complexa, amb una prosa sobria i elegant. Tot i que la investigació criminal és el nucli de la novel.la, l'ambientació de l'escenari, la descripció política, social i econòmica d'aquest segle XXV és el que dóna un toc diferent a la novel.la. Els implants tecnològics que porta la gent, les drogues de disseny, els barris baixos de les grans metròpolis, la realitat virtual, les intel.ligències artificials autònomes integrades al sistema econòmic, les guerres i disturbis llunyans en planetes post-colonitzats… tot això em recorda l'ambientació ciberpunk de mitjans dels anys 80, potser aquí en un estat d'evolució i de maduresa més elevats.  Aquesta no és la primera (ni serà la última) novel.la que tracta el tema de l'emmagatzematge de la consciència i dels records en un xip. Obres com Ciudad Permutación o Espacio revelación (per posar uns exemples) ja han utilitzat aquest recurs, aquesta especulació com a part més o menys important del seus arguments, però aquí, a Carbono alterado (nom que fa referència al cos humà, alterat, canviat, per que esdevingui una simple funda) és on he trobat una integració més gran d'aquesta idea base amb el seu entorn. Morgan ens narra una novel.la policíaca com a escusa per poder esplaiar-se amb la seva imaginació en aquest univers proper i llunyà de la Terra del segle XXV. Potser a vegades ens podrem sentir com a titelles en mans de l’autor, doncs només ell coneix les regles de l’unives que ha creat amb aquesta novel.la. I és capaç de fer-nos moure sota els seus fils de manera que pràcticament ens sigui impossible esbrinar pels nostres mitjans la sol.lució del cas policíac.  Però repeteixo que el més important no és això, si no obrir-se al segle XXV que ens ofereix Morgan i també començar a entreveure les diverses branques argumentals en que podrà l’autor obrir-se camí amb altres novel.les posteriors. No us la deixeu escapar.

 

L'Origen perdut

L'Origen perdut

Tinc tres llibres de la Matilde Asensi a casa i fins ara no n’havia llegit cap. Són alguns dels seus grans èxits que m’han arribat per regal o que he regalat jo. La qüestió és que seguint els consells dels amics i familiars hagués hagut de llegir l’Origen Perdut en darrer lloc, bàsicament perquè la majoria de la gent considera que és la millor obra d’aquesta autora i ja se sap, si després llegeixo els altres m’en puc endur una petita decepció. 

Bé, no els he fet cas, sóc així. A vegades l’impuls natural pot amb mi i llegeixo el que em ve de gust i la veritat és que la temàtica d’aquesta novel.la m’ha atret l’atenció des de que la vaig comprar. Potser és agosarat per part meva catalogar aquesta novel.la com de Ciència Ficció, quan els elements identificatius d’aquest gènere apareixen bàsicament al final del llibre, però l’autora disfressa molt bé l’argument per que aquesta arribi al gran públic sense problemes i es converteixi en el que és: Una novel.la mainstream, que segueix les línies generals d’acceptació del gran públic, tot i l’esmentada base d’especulació científica.

 

L’origen perdut narra les aventures d’un hacker informàtic i els seus amics per trobar una cura pel seu germà, en estat semi-vegetatiu després que l’afectés una maledicció pre-inca. Un malefici que es transmet a través de les paraules i que afecta la ment dels humans. Sembla que un poble pre-inca tenia el do de guarir a través de les paraules… Asensi ens ofereix amb aquesta novel.la la possibilitat de veure combinades ciències tan dispars com l’antropologia i la informàtica, barrejades amb dosis d’aventura i intriga.  La novel.la es divideix en dues parts molt clares: La investigació a Catalunya, que aporta les dades bàsiques sobre les cultures precolombines al Perú i Bolívia, un començament un pèl lent i mancat de força però que resulta interessant, si més no per conèixer la situació actual i pretèrita en aquests països; i per altra banda la investigació in situ a Bolívia on veurem bones dosis d’aventura arqueològica i antropològica.

 

Asensi té un estil narratiu agradable, narra de forma casolana fets importantíssims en la història d’Amèrica llatina, tallant les explicacions amb visions quotidianes dels protagonistes per no resultar molt carregoses (no sempre ho aconsegueix però). Potser li manca agilitat en alguns trams de la novel.la però el fet d’abocar tota la documentació que de ben segur ha hagut de buscar per que ens resultin creïbles les hipòtesis i les especulacions que proposa sobre temes tan variats com l’origen de la vida a la terra, l’evolució de les espècies i el llenguatge primigeni (aquí he pensat en Snow Crash involuntàriament, doncs també es combina molt bé la història, la llengua i la informàtica) fa que no li ho tinguem massa en compte i que seguim llegint força interessats tot el que ens diu el llibre sobre cultura precolombina (i actual) als altiplans centrals de l’Amèrica llatina.

 

Un bona base antropològica que combinada amb els esmentats elements de ciència ficció provoca que el lector s’aturi a pensar sobre l’origen de moltes coses però sobretot que gaudeixi amb una lectura que aporta tan plaer com qualitat literària.

Nocturnos de Viriconium

Nocturnos de Viriconium

Estic desconcertat.No se que opinar exàctament d’quest llibre. Harrisson em desespera. Vaig comprar-me la novel.la fa uns mesos, quan encara no havia llegit la segona, Tormenta de alas. Creia que aquesta sèrie de Viriconium tindria alguna mena de continuitat, però no és així: Les tres novel.les són completament independents i encara més, entre aquesta tercera i les altres no hi ha practicament cap vincle… només el nom de la ciutat… que no sembla tenir massa a veure amb la mateixa ciutat descrita a les altres novel.les. A més, mentre que la primera entrega oferia aquella barreja explosiva entre ciència ficció i fantasia i la segona explorava altres camins de la ciència ficció, aquesta tercera abandona tots aquests conceptes per enfocar-se a la fantasia pura, sense adjectius definitoris. No entenc com un autor com Harrison, que m’ha demostrat ser posseidor d’una prosa poètica, d’un estil barroc però alegre, capaç de descriure a la perfecció segons quins aspectes de la ciutat de Viriconium que segur haguessin estat diferentment tractats per altres autors… sigui també capaç de confondre tant, de vagarejar per la novel.la com ho fa, de provocar l’aturdiment del lector. La novel.la ha arribat a posar-me nerviós per no comprendre exàctament els seus objectius, on volia arribar l’autor, què pretenia. Sincerament, encara no ho se. Sí, l’argument de base és interessant…. Una mena de plaga mística assola la ciutat baixa de Viriconium i provoca una languidesa, un deixament material i espiritual tan dels seus pobladors com de les seves estructures… aconsegueix que les corrents artístiques s’estanquin, que les cases caiguin a trossos i que la gent vagui pels carrers sense motiu i sense cap fita. En mig d’aquesta plaga, alguns intel.lectuals de la part alta estan preocupats per “rescatar” a una famosa pintora que viu enmig de l’estranya epidèmia. Aquesta és la base argumental, però és un engany. Harrison no deixa veure l’abast de la plaga, no explica perquè afecta a unes persones i a d’altres no (el mateix protagonista per exemple), el perquè es pot entrar i sortir de la ciutat baixa i no s’evacua sense més problemes a la gent. Ens enganya perquè en el fons tot plegat és una metàfora complexa de molts aspectes que sincerament se m’escapen o de significats que no he sabut trobar entre línies. L’autor m’ha fet rellegir diverses pàgines per no entendre el paper de certs personatges ni les seves motivacions personals, el seu rol a la història.  No puc valorarla degudament doncs el missatge (si realment n’hi ha) de l’autor no m’ha arribat, només algun eco llunyà, algun paràgraf revelador, però no la pròpia essència de la història. Crec que és una novel.la molt personal, segurament amb pretensions elevades o massa íntimes. Jo, com a lector no l’he pogut assaborir, no l’he desentranyat i per tant no m’ha agradat. Suposo que en part és culpa de la meva atenció però també en part crec que l’autor no ha sabut comunicar allò que volia dir. Pel que fa als contes que acompanyen la novel.la curta, no en diré res que no hagi afirmat ja. A l’igual que els altres relats que també s’incorporaven a les altres novel.les no aporten res de nou a Viricònium. El fet mateix que no recordi pràcticament res dels arguments dels altres contes que apareixien a Caballeros de Viriconium i a Tormenta de alas evidencia l’escàs efecte que van tenir en mi.  Per acabar, Arturo Villarubia escriu un petit assaig sobre l’obra de Harrisson que ens ajuda a entendre la seva carrera i que crec molt oportú i força aclaridor, però que  no ajuda a elevar la sensació de fracàs que tinc després d’acabar la novel.la.  Prefereixo el primer Viriconium, el de tegeus-Cromis, a ser possible incorporant la prosa magnífica de Tormenta de alas. Aquest tercer volum només m’ha portat decepcions.

Mundos y demonios

Mundos y demonios

Mundos y demonios: Capitol primer. Si Mundos en la eternidad va ser definida pel mateix Aguilera com un capítol "0", com una introducció, una posada en escena de l'univers de Akasa-Puspa; aquesta segona novel.la és el primer capítol de la saga. Perquè estem parlant d'una saga: Aquest capítol primer només és un pas més dins aquest univers, la imaginació de l'autor està creant una saga de caire còsmic.

La novel.la comença com un Space Opera clàssic, ubicada en el temps anys després del final de Mundos en la eternidad, amb batalles espacials entre angriffs i humans i conquestes planetàries però Aguilera va incorporant nous elements i situacions que van transformant la novel.la fins a convertir-la en una extensíssima visió del futur de la humanitat i de l'evolució de l'univers.

L'exploració de l'Esfera (descoberta a l'anterior novel.la) per part de la coalició Imperi-Utsarpini i la seva macroecologia són només el punt de partida perquè l'autor desenvolupi una història inmensa on Mundos y demonios només n'és una petita part. Una història que desembocarà en un misteri còsmic, enmig d'un argument amb períodes de temps inabarcables, acció frenètica i la proposta subtil de teories científiques i místiques (en certs aspectes m'ha recordat a Rihla), molt entrelligades entre sí que acaben format un teixit molt ric i ferm.

Tampoc ens hem d'oblidar que les aportacions científiques continuen estan a l'alçada de les plantejades juntament amb Javier Redal a l'anterior obra. Aguilera segueix aquesta línia per continuar mostrant-nos l'univers d'Akasa-Puspa des d'una perspectiva realista, tot i que alguns elements nous incorporats poden semblar formar part més de la banda de la ciència més teòrica.

Mundos y demonios es desenvolupa en capítols curts i intensos, en diverses línies d'acció que donen vivacitat a l'obra i entre personatges carismàtics (fins hi tot els alienígenes angriff). Crec que Aguilera ha madurat molt els personatges en aquesta segona novel.la, fent-los més interessants, més racionals, enfocant bona part de la narració sota els seus punts de vista. I no oblidem que aquí, els angriff tenen un paper destacable i que la descripció de la seva cultura és primordial perquè els alienígenes ens semblin creibles

"Adictiva" seria un bon adjectiu per definir-la però també "inquietant" o "desmesurada". Precisament aquesta desmesura pot fer que el lector que no hagi llegit abans Mundos en la eternidad es perdi situacions i fets imprescindibles.

Aguilera té tan de camp per desenvolupar… tant pot dedicar-se a continuar l'eix vertebrador que ha estat narrant fins ara com recrear-se amb el passat d'Akasa-Puspa o en els conflictes presents que tenen lloc lluny del nus argumental de l'Esfera. Hem de pensar que l'autor ha deixat vàries pistes i idees que no ha desenvolupat encara, sense anar més lluny el paper de la Germandat que en aquesta segona novel.la és quasi obviada. Akasa-puspa es pot convertir en una saga galàctica amb totes les de la llei.

Per posar-hi una pega, es podria dir que la present novel.la no és del tot autoconclusiva ja que sí que resol alguns dels misteris plantejats a Mundos en la eternidad però n'obra d'altres. És, doncs, un capítol més, esperem que el primer de m

Ven y enloquece

Ven y enloquece

Alejo Cuervo va decidir publicar l'obra completa de ciència ficció de Fredric Brown dins la col.lecció Gigamesh, tan les seves novel.les (que no són gaires) que sortiran en un futur, esperem, no molt llunyà, com tot els seus contes de Ciència Ficció. Va ser una decisió arriscada, publicar íntegrament el 100% de l'obra d'una autor comporta tenir les idees molt clares doncs òbviament no tota la producció literària de Brown és excel.lent i per tant també s'hi inclouen contes i novel.les de qualitat literària més mediocre. Però l'alma matter de Gigamesh ha apostat fort i publicarà novel.les de Brown que altres editorials han tret fa relativament poc (com Marciano, vete a casa de Bibliópolis) sabent que això restarà vendes. Si més no, és molt lloable aquesta integritat. L'equip de Gigamesh, a més, ha realitzat una tasca editorial encomiable  referenciant tota la obra de Brown al final del volum, una informació que sempre és d'agrair.

 

Aquest és el primer volum que recull l'obra completa de Brown i inclou els relats de ciència Ficció escrits entre 1941 i 1949.

 

Particularment, fins ara només havia llegit dues novel.les d'aquest autor (La curiosa Marciano, vete a casa i la genial Universo de locos), però cap dels seus contes i haig de reconèixer que m'ha sorprès. Brown té la capacitat d'enganxar al lector quasi des del primer moment a la història que explica oferint-li una trama adictiva i una complicitat amb els personatges. El lector s'identifica immediatament amb aquests personatges, les seves motivacions, les seves manies, el seu caràcter. I és dificil fer-ho amb poques línies, en l'espai reduït de que disposen els contes.

 

Brown tracta tots els temes imaginables en la ciència ficció però destaquen algunes premises, algunes pautes: Sovint explora el límit entre la bogeria i la realitat o entre els somnis i la realitat intentant crear confusió al lector, però només la justa perquè aquest gaudeixi de l'obra sense travalsos. Les seves temàtiques giren molt sobre encontres extraterrestres, més en la línia d'invasions i conspiracions secretes que no pas per mitjà de la violència. Una línia molt seguida en aquella època per autors americans, molt abans de la revolució que va ser la new age de finals dels seixanta.

 

Però tan si ens trobem amb invasions alienígenes com amb casos policiacs futuristes (la seva vessant d'escriptor de novel.les de misteri i políciaques es demostra també en el seus contes de ciència ficció doncs molts d'ells tenen com a argument de base una investigació criminal) Brown utilitza reiteradament l'humor subtil per adobar els seus relats. I aquest és un ingredient més per que els seus contes siguin més que amens i la seva qualitat literària indiscutible.

 

Aquest primer volum recull 27 contes. No és molt difícil afirmar quines són les millors històries tan per la seva originalitat com per la seva qualitat intrínseca (almenys segons el meu punt de vista): El gusano angelical, Arena, las ondulacioens, Ven y enloquece, Carta a un fénix i No mires atrás. La resta manté un molt bon nivell i t'obren boca pel segon volum que no trigaré a comprar. Només dos dels contes m'han semblat especialemnt fuixos: Aún no es el fin i El truco del sombrero.

 

Altres curiositats són Ocaso i La broma que més contes de ciència ficció, el primer és una curiosa entranyable revisió prehistòrica i el segon una història costumista amb final tràgic.

 

Sigui com sigui, un recull imaginatiu, divertit i bàsic. Molt recomanat.

El mundo de Rocannon

El mundo de Rocannon

La prolífica autora americana Úrsula K. Le Guin es va introduir al gènere de la ciència ficció amb aquesta obra, almenys pel que fa a les novel.les, doncs abans ja tenia publicats alguns relats de gènere.

 

Le Guin sempre ha estat una mica especial per a mi, No! No us penseu que ara la començaré a alabar descaradament o li deixaré anar floretes sobre la seva obra. Ha estat especial perquè mai no li he sapigut trobar el ritme a aquesta dona. Em refereixo a que les seves obres m'han agradat però… també m'han deixat una mica fred. Li veig el talent literari però li trobo a faltar alguna cosa, algun ingredient indefinit.

 

El fet que hagi llegit pocs llibres seus i que aquests els hagi engolit amb un cert desordre cronològic potser tampoc ha ajudat a que la valori més. En clàssics seus com La mà esquerra de la foscor o Un mag de Terramar els hi he trobat a faltar aquella cosa que els elevaria a Grans Obres (amb majúscula, sí). En canvi a la novel.la curta El Nombre del mundo es bosque sí vaig gaudir plenament. No se explicar el perquè.

 

En fí, El Món de Rocannon és una història de colonització i de creixement espirutual ambientada a l'univers on també s'encabeixen les altres obres de ciència ficcció esmentades més amunt. Rocannon és un etnòleg que estudia les societats intel.ligents d'un planeta fins que un desastre el deixa aillat de la Lliga Planetaria. Allí iniciarà un viatge iniciàtic per mirar de tornar a casa. Res de nou en l'argument si no fos que aquest és anterior a les altres novel.les de l'autora.

 

Le Guin comença a perfilar els trets fonamentals del que serien algunes obres posteriors: La preocupació per les emocions, la sensibilitat per els costums i les cultures alienes, la rigidesa dels paisatges alienígenes, la importància dels noms propis… però s'encalla amb l'argument que esdevé simple i amb culs de sac. Alguns dels fets i personatges no condueixen a enlloc i l'argument se'n resenteix. Tanmateix, la fluidesa de l'escriptora a l'hora de narrar-nos la història fa que aquesta es mantingui a un nivell interessant tota l'estona.

 

Res més, una novel.la curta per llegir en un parell de tardes que ens serveix per entreveure algunes característiques que l'autora utilitzarà en obres posteriors més ben acabades.

EL Consejo de Hierro

EL Consejo de Hierro

Lluites entre golems i elementals de la natura, màgia xiuxiuejada a l'orella de les víctimes, humans refets amb implantacions biològiques o mecàniques com a càstig, races alienígenes convivint en un planeta parcialment inexplorat on les torsions dimensionals assolen certes zones i on existeix una ciutat-estat que acapara la tecnologia punta: El vapor. Una combinació al.lucinant que només es pot donar a un lloc: La sèrie de Bas-lag, creada per un jove i genial activista d'esquerres anglès, China Miéville.

 

Uau! Quina presentació oi? Sembla que sigui el seu editor però és simple enveja. La veritat és que admiro força a China Miéville. És una persona que fins on sé s'implica en la vida política del seu país però també (i això és el que ens interessa) en les seves novel.les. Fa sis anys va revolucionar el món de la ciència ficció i de la fantasia amb La Estación de la Calle Perdido, la primera novel.la ambientada al món de Bas-lag. La seva acollida va ser enorme, com també ho va ser la segona novel.la (que no continuació), La Cicatriz. I ara ens arriba El Consejo de Hierro.

 

En un primer moment cal tenir present que aquesta ja és la tercera història ambientada en aquest impossible però ja entranyable món i que les dosis de sorpresa es redueixen considerablement, i més si tenim en compte que es repeteix parcialment l'escenari de la impredecible i cosmopolita ciutat de Nova Crobuzon. L'altre escenari és el territori inexplorat de Bas-Lag. Aquí, igual que a La Cicatriz es troba a faltar un mapa, doncs la geografia del planeta no queda encara gens clara i per molt que s'hi esforci l'autor en descriure-la, és dificil d'abarcar sense una bona representació gràfica.

 

Després de tenir en compte aquests punts, podem dir que la novel.la segueix sent molt interessant però que el nivell baixa respecte a les seves predecesores:

 

El problema pricipal és la diversitat de ritmes en que se'ns narra l'argument. Un flashback de més de 100 pàgines introduït al mig de la novel.la que resulta ser una de les parts més importants d'aquesta (almenys al final) en contraposició amb la línia argumental del present que queda tallada i que avança molt més. És un canvi molt dràstic que afecta a massa pàgines. Però l'anglès continua en ratxa pel que fa a descriure els capítols d'acció: El seu ritme vertiginós i la seva natural qualitat literària ens transmeten com pocs el complexe sub-món i les infinites possibilitats que té una ciutat com Nova Crobuzon.

 

L'altre punt que em descol.loca és l'argument: Per un banda Miéville ha creat per fi la novel.la que volia, la crítica social aplicable al seu propi país (Regne Unit) durant la Revolució Industrial (els paral.lelismes i l'ambientació Steam punk ho fan evident). Miéville inventa la seva pròpia revolució d'esquerres, juga amb la idea, amb els icons, per dur-nos a una lluita social alternativa: la Guerra civil a la ciutat-estat de Nova Crobuzon. Els buròcrates conservadors de totes les races contra el poble pla, obrer i miserable, també format per totes les races de Bas-Lag però també pels refets, aquests reus torturats i castigats amb implants esgarrifossos, que només serveixen per convertir-los en paries i desesperats. (el millor exemple, el trobem en aquesta novel.la). És una lluita entre classes, entre les dretes poderoses i les esquerres progresistes, bohèmies, d'artistes (el fet que existeixi una brigada formada per trasvestits i ballarines ens dóna una idea del que proposa l'autor). Potser no deixa de ser una metàfora de la vida real de l'autor. Méville sap que aquestes lluites són difícils i que cal trobar un símbol, un icon. En aquest cas, El Consell de Ferro.

 

Però per altra banda existeix una altra guerra exterior, contra la ciutat-estat de Tesh (on mai queda clar en què consisteix ni com s’acaba resolent) i aquí és on Miéville és dispersa, es descentra i desenfoca el centre d'atenció que era realment la unió de les classes desfavorides de Nova Crobuzon. Aquí és on la novel.la queda una mica confusa i on crec que l'autor se li ha escapat de les mans.
 
Miéville ha fet la més fantàstica de les tres novel.les en aquesta entrega. Fantàstica en contraposició a la ciència ficció que es combinava quasi perfectament a les altres novel.les de la sèrie. L'autor ha potenciat molt més la taumaturgia, aquesta "ciència" màgica existent a Bas-lag per incorporar-la a l'argument. També ha afegit elements molt pròxims com el cas del ferrocarril en un argument que a vegades ens semblarà realment absurd, però aquí és on el talent de Miéville ataca i tot allò que semblava impossible i desmesurat, acaba semblant-nos natural i quotidià.

 

Aquesta és la gran màgia de Bas-Lag.

L'Illa del Doctor Moreau

L'Illa del Doctor Moreau

Que H.G. Wells era un visionari no és cap notícia i que amb les seves alusions científiques inaugurés sense proposar-s’ho (o potser sí, qui ho sap) un gènere fins aleshores pràcticament desconegut com era la Ciència Ficció tampoc és cap secret.

 

La qüestió és que l’imaginació de l’anglès va esdevenir prodigiosa i que aplicant-hi idees suggestives assolí novel.les molt destacables. Alguns dels coneixements de Wells estaven inscrits en el camp de la biologia i és aquest medi científic on es desenvolupa la present novel.la.

 

L’Illa del doctor Moreau pretén ser una obra d’especulació científica entorn a la biologia en uns temps en que la curiositat científica movia el món. Era un moment idoni per combinar la imaginació i la ciència i Wells en va ser un destacable exemple.  Però l’Illa del doctor Moreau es queda curta, doncs deixant de banda que les esmentades especulacions biològiques no es sostenen massa (avui en dia), la part literària tampoc és de les millors de l’autor britànic. Si Wells hagués allargat la novel.la i li hagués donat un caire més seriós, filosòfic o tot el contrari: Divertit, aventurer, ens trobaríem amb una novel.la més ben acabada i sobretot adictiva. Però l’autor es queda entre els dos mons i la novel.la no arriba a ser ni profunda ni entretinguda.

 

La idea primigènia és interessant tot i que no innovadora: Una illa plagada de monstres deformes reconvertits pel doctor Moreau en un intent d’assimilar-los als humans. Alguns són experimets fracassats i altres de prometedors. Aquest és el panorama que es troba el nostre nàufrag protagonista quan esdevé hoste de l’illa sense òbviament proposar-s’ho. Wells beu d’una font anterior com és Frankenstein doncs ambdós arguments tenen la mateixa finalitat: La creació d’essers nous i l’experimentació ètica amb aquests personatges. En aquest cas, els éssers no són creats de cossos morts i tornats a la vida, si no d’animals que han estat mutilats, operats i reajuntats per la simple investigació científica i on se’ls ha intentat inculcar valors morals i ètics amb resultats desiguals.

 

Wells aborda la part literària amb poca destresa. Per una banda l’argument és poc consistent, s’hagués pogut desenvolupar molt més i no oferir simples pinzellades als dilemes morals de les persones-bèsties. A part, Wells no aporta complexitat a la trama i aquesta resta com una mera descripció de fets. No és que el text sigui carregós, si no que li manquen dosis d’emoció.

 

L’Illa del doctor Moreau passarà a la història com un intent lloable de traspassar els cànons de Darwin i modificar la vida sense tenir em compte la natura (o sigui les evolucions i les mutacions). En el fons és una primer intent, salvant les distàncies que vuitanta anys abans va concebir Mary Shelley amb el seu Frankenstein, de crear vida i intel.ligència artificial, de formar una ment semblant a la humana, a través d’una base biològica.

 

Segurament avui en dia qualsevol científic refutaria les propostes de Wells en aquest camp, però per cada mil intents frustats d’aplicació pràctica de la imaginació d’un autor, en trobarem un o dos que sí veurem realitzats. Aquesta és la gran màgia de l’especulació científica… que algun dia potser podrem veure complerts els nostres somnis… o potser no.

Pandora al Congo

Pandora al Congo

Quan vaig acabar de llegir el darrer capítol de Pandora al Congo, una euforia es manifestava en el meu cap en forma de torrent d’imatges i de sensacions. Tenia la necessitat imperiosa de posar-me a escriure tot el que pensava, tot el que em venia a la ment.  Però em vaig aserenar i vaig posar només unes quantes notes per escrit i seguidament em vaig prometre no ressenyar-la fins almenys l’endemà. No es bo fer un comentari amb turbulències al cap. En aquell moment la meva valoració s’hagués sortit de l’escala. Ara, 12 hores més tard la meva objectivitat només ha servit per afirmar que Pandora al Congo no surt de l’escala decimal en que normalment valoro els llibres però que de ben segur es troba al graó de més amunt.
Albert Sánchez Piñol ens ha enganyat. Però ens ha enganyat d'una manera sublim i deliciosa, ens ha fet somiar i ens ha sotragat amb la dura realitat. Tot i que en la seva defensa hauria de dir més aviat que nosaltres el lectors ens hem deixat enredar. I jo ho continuo estant… i m’encanta.
És imposible no establir comparacions entre aquest segon llibre de Piñol i la seva obra magna (fins ara): La pell freda. Aquesta última ens explicava una història turbulenta en una illa perduda a l’Oceà Antàrtic on un éssers atacaven sense parar a dos metereòlegs que lluitaven contra ells i contra la seva pròpia bogeria. Aquesta va ser una novel.la visceral, dura, precisa, amb alguns caps per lligar però que reflectia les emocions extremes dels protagonistes de forma esgarrifosa.
Pandora al Congo és en part una revisió de la mateixa història, dels mateixos calfreds, de la mateixa claustrofòbia (aquí molt més acusada), amb altres éssers i amb altres motivacions, reflectint més intensament emocions com l’amor i l’odi i en canvi apartant a moments puntuals el terror. Sí, és el mateix argument, repetit i ampliat, però sobretot millorat.
Però no s’acabi aquí. Piñol a teixit dues històries en una, perfectament entrellaçades: Per una banda un judici a un home, Marcus Garvey, que ha patit experiències extremes al Congo lluitant contra una raça d’éssers subterranis. Thomas Thomson és cridat a escriure el llibre de les peripècies del reu per mirar que aquestes serveixin per ajudar en el seu judici per assassinat. Un escriptor jove i inexpert que s’enamora de la història de Marcus Garvey com si fos pròpia i on hi aboca tot el seu talent. Les aventures de Garvey al Congo són la segona història, el gruix de la novel.la.  Allà hi trobarà el terror absolut i l’amor més tendre, l’esclavatge i la llibertat, la fustigació i la redempció. Al Congo tot és possible.
Les dues històries encaixen i es complementen a la perfecció. Tots tindrem la nostra preferida, tots voldrem que una s’imposi a l’altra però l'autor ens traeix, ens humilia amb la seva retòrica perquè ens fa estar pendents de cada línia escrita sense adonar-nos del que passa al nostre voltant. Però aconsegueix que tan les aventures a la selva de Marcus Garvey com el procés d’escritura del llibre per part de Thomas Thomson a un Londres en plena 1ª Guerra Mundial perdurin a les nostres ments tot i l'intent quasi de genocidi que proposa l'autor de part de la novel.la. Les dues històries tenen dos clímax de manera que gaudirem del llibre per partida doble, i entre alegries i frustacions podrem afirmar haver llegit una obra universal que pot passar per una de les millors dels darrers anys.
Pandora al Congo versa sobre molts temes: Un dels principals és la literatura, l’autor ens fa veure com pocs el que un llibre és capaç de fer, com les paraules escrites amb passió poden canviar l’estructura de les coses, l’estil i l’ambició de l’antropòleg (Piñol ho és) aconsegueix que les faccions del nostre rostre canviïn constantment: Angoixa, emotivitat i sorpreses, moltes sorpreses. Podem passar de la frustació a la complacència i viceversa en pocs moments.
La classificació de la novel.la és un tema complex. Es mou entre la novel.la policíaca i el gènere fantàstic, amb tocs importants de terror, aventures i fets històrics. Quasi fent un acudit podem dir que Pandora al Congo és una novel.la antropològica doncs la humanitat amb les seves ambigüitats i amb els seus sentiments viscerals és en darrer terme la protagonista absoluta d’aquesta obra mestra. 
He dit obra mestra? M’estranya que no ho hagi afirmat abans. Sí, una obra mestra. Si La pell freda ja ha estat traduïda del català a 30 llengües, Pandora al Congo no s’hauria de quedar curta, al contrari, hauria de superar per lògica aquesta fita.

La Maldición

La Maldición

Podríem dir que a Francisco Javier Illán Vivas li agrada el risc. Ha tingut el valor de llançar-se a una piscina fosca sense saber si hi trobarà aigua, fang o no res. Si es sumergeix en l'aigua, Illán podrà posar-se a nedar tranquil.lament mentre sent com el refresca el líquid vital; si topa amb el fang, les seves braçades seran dificultoses i només sortirà de la piscina amb molta força de voluntat i si finalment no hi troba res, un espai buit, el cop pot ser demolidor.
Aquestes bastes metàfores són per il.lustrar els possibles camins a que pot portar la publicació de La Maldición, el primer lliurament de la saga La Cólera de Nébulos. Illán ha assumit un risc: Quan les actuals pautes que semblen triomfar dins la fantasia èpica i heròica són les d'aventures complexes, amb personatges ambigus, amb detallats móns on desenvolupar-se i on l'autor dóna girs argumentals i juga amb el lector per cridar la seva atenció en un gènere força desvaloritzat i que només ha renascut a través de reconegudes obres que segueixen en major o menor mesura aquestes característiques, Illán torna als orígens presentant-nos una novel.la de fantasia heròica on prima la pura aventura i la senzillesa, els personatges amb actes honorables i els dolents més sàdics, els dos bàndols eterns enfrontats de forma clara: El bé i el mal, sense matisos, sense complexes.
Un altre risc (o potser un motiu per estar orgullós) és que Illán prové d’un altre camp literari: La poesia, i si no m'equivovo aquesta és la seva primera novel.la. Que hagi esdevingut de fantasia, un gènere com deia abans difícil de vendre, difícil de que qualli entre el gran públic, no deixa de ser agosarat i digne de respecte.
Però parlem del llibre. Fantasia heròica al vell estil, és bo o dolent això? Òbviament ni una cosa ni l'altre. Tot depèn de la perícia de l’autor alhora de transmetre’ns la seva història. Illán té dos atributs destacables: Entreté i escriu bé, ho sigui et fa sentir còmode llegint el llibre i posseeix bons recursos literaris com per afirmar que l’obra està treballada; però ha de millorar en altres aspectes (segons el meu modest entendre) com són teixir un argument més sòlid i sobretot treballar més els personatges.
Fixem-nos primer de les parts menys aconseguides del llibre com es ara l'argument. La novel.la comença malament. Sent clar i català el primer capítol és el pitjor de tots, en tan sols quinze pàgines se'ns presenten els personatges, l’escenari on es desenvolupa l'acció (de forma confusa, amb massa noms i fets històrics) i com a colofó la missió, la fita que hauran d'emprendre els herois abocada a les darreres línies del capítol sense entendre encara el que estàs llegint. Es un començament precipitat, amb massa espectatives i deixant al lector estupefacte. Però Illán va redreçant la situació a mesura que la novel.la avança, els personatges es situen, el món es defineix millor tot i continuar una mica confós per la sobreinformació històrica i la manca d'un mapa on situar-se, i l'acció avança a bon ritme. Com més llegim, més còmodes ens sentim amb la novel.la i el bon ritme inculcat pel murcià fa que la nostra satisfacció augmenti a mesura que llegim més capítols.
L'altre punt negatiu són els personatges: Plans, sense evolucionar el més mínim i sense cap mena de carisma. Dos herois a través dels quals l'autor ens va descobrint més coses del seu món particular en un viatge a través d'una geografia i una història que només s'entreveu però on són simples conductors sense vida. Crec sincerament que aquí està la part més fluixa de la novel.la i la que s'hauria de millorar més per les futures entregues de la saga, apostar per la credibilitat dels personatges.
Però no tot són punts dèbils. Com deia abans, Illán, tot i provenir d’un camp literari tan diferent com és la poesia sap entretenir al personal, té un estil propi i un bon ritme i això és important doncs et motiva a seguir la història i t'anima a continuar llegint, llàstima d’alguns altibaixos com la precipitació alhora de concluir alguns capítols. Després d'establir una bona atmosfera, una predisposició per part del lector per saber com es resoldrà la intriga, l'acció… a vegades es sol.luciona amb un parell de paràgrafs ràpids (el cas més evident al final del capítol "Augustos"). L'autor pot fer que els valors que fins llavors eren importants pel lector, esdevinguin trivials en la precipitació per acabar el capítol.
L'argument segueix l'estela de grans històries èpiques de la mitologia grega: Eleazar i el seu fidel company Eostes són dos Eterns, una raça immortal que habita en un lloc incert. Aquests són enviats pel pare del primer, Nébulos, per acabar amb una maledicció històrica a la terra dels humans però ells mateixos acaben provocant la ira de Nébulos al no demanar permís per entrar en aquest territori. Hauran de seguir en el món dels humans sense els seus poders especials i finalitzar les tres tasques que els ha encarregat Nébulos per solventar el seu atreviment. (No, a mi tampoc em queda clar ben be perquè Nébulos castiga així al seu fill si ell mateix el va induir a vèncer la Maledicció). Durant el seu viatge per les nacions humanes, els dos herois coneixeran guerres, amors i infortunis, però sense que aquests formin realment part del nucli argumental, si no com a decoració. Curiosament aquesta decoració és la part que se li dóna millor a Illán; en canvi l’argument principal queda sovint difós i sense recursos. L’autor té més cura de l’ambientació de la novel.la que del fil argumental en sí.
Illán beu de diverses mitologies per inspirar-se (sobretot de la grega i la nòrdica). De fet, la novel.la recorda en certa mesura a les èpiques novel.les d'Homer. Aquest fet és interessant però alhora estrany, doncs l'autor utilitza noms propis d'aquestes mitologies (Zeus, Olimp, bersekers, cíclop, Asgard…) i noms mutilats de la geografia de la Terra: Samarchanda, Afria, mihrabs… i això fa pensar en que la novel.la està ambientada en una Terra de temps ancestrals. Si no es així, i la novel.la està ubicada en un món imaginat per l'autor, la utilització de noms tan semblants només ajuda a l’esmentada confusió (quan sento parlar de Samarcanda penso en l'Àsia central, l’ Olimp en Grècia, en Asgard com a Escandinàvia… i sense un mapa que em situï acabo molt despistat). Dóna la sensació que a diferència d’altres obres on sobren pàgines, en aquesta li manquen. Calen més pàgines per cohesionar el món fantàstic de La Cólera de Nébulos, per definir millor la seva història i els seus trets fonamentals. Illán planteja un escenari ambiciós però ho fa estalviant-se línies de text i això dóna una imatge incompleta. L’ambició de l’escenari mereix que l’autor es recrei més en ell.
Espero sincerament que Francisco Javier Illán trobi aigua cristal.lina quan s’endinsi a la superfície de la piscina, però si topa amb fang crec que té suficients recursos i talent com per nedar i sortir-se'n. El que segur no hi trobarà és el buit, doncs sembla que la novel.la ja va per la tercera edició i poc a poc es va donant a conèixer. La Maldición pot semblar una novel.la iniciàtica i no destacar per sobre d'altres del gènere però si la situació es recondueix un mica, Illán, amb la rica prosa que posseeix i el ritme constant en que fa moure la novel.la, pot esdevenir un autor a tenir en compte dins el gènere fantàstic estatal. Li cal sort i continuar escrivint, quant més millor.

Historias imposibles

Historias imposibles

Una de les primeres percepcions que es tenen al llegir a Zoran Zivkovic és que és un amant dels llibres, de la literatura. Molts dels contes d’aquest recull tenen als llibres com a protagonistes o com a mitjà per desenvolupar una història. També la seva visió mística d’estats suprems després de la mort, visions iròniques i divertides de l’infern o encontres casuals amb Déu són denominador comú en moltes de les seves Històries imposibles.
Zivkovic m’ha captivat amb una prosa rica i un tarannà, una manera d’espressar-se senzilla però efectiva, en poques línies és capaç d’atraure l’atenció del lector en cada un dels seus contes, en pocs paràgrafs construeix contes que conviden a la reflexió. L’autor condueix els seus contes amb sensibilitat, sense crueses, presentant temes a vegades delicats però sempre utilitzant formes i adjectius precisos, com per dirigir la narració entre aigües plàcides.
Aquest volum recull cinc novel.les curtes escrites entre el 1997 i el 2004 i un conte independent. Les novel.les estan compostes per diversos relats que sols no semblen tenir res en comú entre ells però que acaben units per una darrera història cada vegada, que determina la direcció final d’aquests. (el que s’anomena en termes anglosaxons com a fix-up). A vegades aquesta unió està forçada i a vegades no conclueix com es mereixeria la novel.a però ajuda a percebre millor el que ens vol transmetre l’autor.
Només afegir, abans dels comentaris propis de cada novel.la que l'autor ha mantingut un nivell literari molt elevat en totes elles. Que els arguments dels seus contes ens agradin més o menys no hauria de ser un perjudici per valorar a Zivkovic, un home que malgrat alguns altibaixos estructurals, m'ha fet reflexionar molt i sobretot, m'ha fet gaudir d'unes molt bones hores de lectura.
El regalo del tiempo
Els viatges en el temps sempre han estat un dels meus temes preferits en la ciència ficció però a vegades també són tractats des d’una vessant fantàstica i aquest és un d’aquells casos. Zivkovic ha construït una novel.la curta separada en quatre contes que aparentment no tenen res a veure entre ells. Els tres primers contes ens narren viatges a través del temps que planteja l’autor per tal de provocar una situació complexa on els personatges hagin de decidir entre dues opcions i on són arrossegats a un altre temps crucial en les seves vides (el millor de tots, possiblement sigui el primer conte: “El Astrónomo”).
Zivkovic juga amb el patiment dels personatges oferint-los la possibilitat d’aconseguir tot allò que sempre han desitjat quan ja hi havien renunciat. És com un dèspota que gaudeix amb la tensió i els càstigs que ofereix als seus personatges, actua de consciència del diable per provocar una reacció en els seus personatges. El quart conte és el que uneix els altres de forma original i estrambòtica, oferint la visió de l’escriptor sobre les obres que ha escrit. Un exercici imaginatiu i original que fa que el conjunt de la novel.la sigui realment inquietant.  
Encuentros imposibles
Aquest és el títol del llibre que apareix a tots i cadascun dels cinc contes o capítols que componen aquesta novel.la curta. L’estructura és similar a la donada a El regalo del tiempo, fins hi tot la forma d’unir els diversos relats en l’últim capítol. Però aquesta novel.la té més moments irònics, amb tocs d’humor intel.ligent. A Zivkovic li agrada reflexionar sobre la mort i sobre Deu i el diable. Són temes que comencen a ser recurrents però també té cabuda l’humor com el de La librería i El Confesionario que garantitzen que al plaer intrínsec de la prosa del serbi també hi trobem diversitat d’emocions assegurades.
Siete contactos con la música
Aquesta novel.la és potser la més densa del recull. No per la prosa que utilitza Zivkovic que resulta magnífica si no pel tema tractat. Els relats que la componen tenen un denominador comú: La música, a través de la qual els diversos personatges assoleixen  percepcions especials d’orígen quasi metafísic, com si a partir d’alguns sons musicals determinats, es pogués, comprendre el tot, entreveure el funcionament de l’univers. La majoria dels personatges dels relats només aconsegueixen una petita part d’aquesta comprensió i no sempre se n’adonen del seu significat. Però Zivkovic no escriu per aclarir conceptes precisament, si no més aviat per deixar perplexe al lector.
La major part de les històries tenen un final obert, sense conclusions; ni tan sols el darrer relat que intenta unir els altres com hem anat veien en les altres novel.les del recull aconsegueix ser determinant. Siete contactos con la música és una obra més reflexiva del què sembla, però potser el nivell de comprensió que vol aconseguir l’autor per part del lector és massa elevat. Acabes dubtant de tot el que has llegit.
La Biblioteca
Aquesta novel.la és la que marca la diferència en el recull, almenys en dos aspectes: És la única que ha guanyat un premi internacional important (World Fantasy Award, 2003) i és la que el total de contes que la composen no aporten tant com a conjunt que com per separat. A la Biblioteca és on es demostra la filia que té l’autor pels llibres presentant-nos un seguit d’històries fantàstiques que freguen l’absurd però que volen bàsicament homanetjar tot el que envolta el món de la literatura. Són històries entre divertides i enigmàtiques, sense conclusions clares i sense pretendre canviar cap concepció literària, més aviat és un exercici d’imaginació constant per donar al lector unes perspectives úniques de tipus de biblioteques. Molts de nosaltres ens veurem representats en alguna de els situacions que planteja Zivkovic en aquests contes, almenys fins que el component fantàstic s’obre pas entre la realitat a passes de gegant, com si un Godzilla apartés els gratacels de la realitat de forma casual, perquè passejava per allí. Perquè no deixa de resultar divertit com molts protagonistes accepten la fantasia que s’apodera de les seves vides amb una naturalitat envejable.
Pasos en la niebla
A diferència de les altres novel.les, els contes inclosos a Pasos en la niebla no formen un fix-up, no existeix cap relat unificador, només tenen en comú un element: La boira, una boira espessa i màgica que envolta als protagonistes i els fa viure situacions increïbles: Viatges en el temps, visionats del futur, contemplació dels somnis aliens... La boira és un nexe, com ho era la música a Siete contactos con la música.
Però aquí, els relats estan més ben acabats, funcionen sols sense l’ajuda in extremis d’un conte que els uneixi. Zivkovic continua obsessionat amb les línies temporals i amb la mort. Tots els contes destaquen per algun d’aquests teme I m’atreviria a dir que alguns podran competir com els millors de tot el volum.
El teléfono
I pel que fa a aquest darrer conte, continua sota l'estela de la resta de llibre. Seria una història original si no l'haguéssim ja llegit en altres moments del llibre. No deixa de ser una barreja entre "El astrónomo" i  " El estudio".  Un conte acurat com de costum en aquest autor però que no destaca per sobre la resta.
I per acabar, només felicitar a Minotauro, no només per portar-nos a un autor totalment desconegut fora de l'òrbita anglosaxona, si no per la cuidada edició del volum.  Una bona troballa que encaixaria força bé en qualsevol biblioteca, ja sigui virtual, domèstica… fins hi tot en una distingida…

Refugio del viento

Refugio del viento

Seria injust afirmar que Refugio del Viento és el llibre que menys m'ha agradat del George R.R. Martin ja que portaria a confusions. Més correcte és dir que és l'obra menys bona de les que he llegit d'aquest autor. I no és un eufemisme, Refugio del Viento és una molt bona obra, ideal per aquells que vulguin començar a introduir-se a la ciència Ficció, amena i amb passatges magnífics però la resta de l'obra de Martin és supèrbia.
Un planeta dominat per les aigües, pel mar infinit, on només un grapat d'illes sobresurten a la fúria marina i on hi viuen els descendents d'un naufragi estelar que portava colons de la Terra. Durant els darrers set-cents anys, aquests colons han hagut de sobreviure en una planeta feréstec i han creat la seva pròpia societat: Una societat feudal on cada illa és una mena de reialme. Només conserven una tecnologia dels seus avantpassats: Una tela increïblement lleugera que combinada amb altres materials s’utilitza per construir ales i volar d'una illa a un altre aprofitant els forts vents del planeta. El cel és el terreny per viatjar menys perillós, el mar és sempre tempestuós i ple de monstres marins que compliquen la navegació. En aquest món claustrofòbic, volar pels aires és la única manera de sentir-se lliure, deslligat del terra.
Però hi ha poques ales i només els escollits poden volar, només uns quants tenen el privilegi de sentir-se lliures en un planeta on la majoria de la gent no pot sortir mai de la seva illa. El priviliegi es transforma en tradició i la tradició provoca que només els "alats" puguin transmetre les ales (cada cop més escasses) als seus fills. L'estructura social doncs, determina qui pot volar i qui no, qui està per sobre les lleis feudals i actua com a missatger i qui és un lligat a terra, un pària, un ningú.
Aquesta és la història imaginada per George R.R.Martin i Lisa Tuttle. Una història fragmentada en tres novel.les curtes: Tormentas (guanyadora d'un premi locus), Un-ala i La caída, publicades entre 1976 i 1981. Les tres novel.les curtes formen Refugio del Viento i ens obren les portes a la lluita que practica Maris, la protagonista, per canviar les tradicions i per aconseguir les igualtats de drets entre alats i lligats a terra. Les tres històries segueixen la vida de Maris: Tormentas, la joventut, l'anhel per volar, la inquietud i la força; Un-ala, la maduresa, la perseverància, l'estabilitat; i finalment La Caída, la vellesa, la melangia, la feblesa, la resignació.
Martin i Tuttle plantegen un dilema universal que podria haver-se produït a qualsevol lloc de la Terra i en qualsevol època: La lluita entre les classes, la lluita per la igualtat de les persones, però ho fan a Windhaven, un planeta exòtic on poden desenvolupar les seves idees i propostes tranquil.lament, sota una perspectiva diferent però que alhora ens fa recordar la nostra pròpia història.
És possible que algú pensi que la idea és bona però que durant tot el llibre es parla sempre del mateix: La lluita pel reconeixement de certes llibertats, però crec que aquesta repetició està en part justificada. Les igualtats entre castes socials no s'aconsegueixen d'un dia per l'altre, tarden sovint anys, dècades, els ressentiments dels conservadors, dels poderosos segueixen allà, disposats a fer el possible per marcar direccions oposades.
A més, Martin i Tuttle tenen prou sentit comú per escriure sobre aquesta evolució de manera coherent però realitzant històries que ens mantenen enganxats a la lectura i  provocant alguns girs argumentals poc esperats però lògics (Potser aquí es començava ja a demostrat el talent de Martin que més tard abocaria a la saga de Canción de Hielo y Fuego).

Els autors són narradors consumats i ens serveixen en safata una bonica història de rerefons social que pot arribar a qualsevol públic. Molt recomanable.

Frankenstein

Frankenstein

El problema d'algunes obres clàssiques es que les has vist tants cops en adaptacions cinematogràfiques o en altre mitjans que perds l'interès en l'origen, en l'arrel. En aquest cas, la novel.la que Mary W. Shelley va escriure fa quasi dos-cents anys n'és un clar exemple.

Diuen que tot va començar en una nit de tempesta en una cabana alpina, a Suïssa, on un grup d'amics es guardaven del fred i la pluja. Aquest grup de persones no eren uns qualsevols: Hi havia per exemple en Lord Byron, el seu amic Percy Shelley i l'esposa d'aquest, Mary W. Shelley. Algú va proposar que cadascú podria crear una història de fantasmes per passar l'estona, a veure qui la feia més terrorífica. Sembla que la juguesca no va prosperar una vegada el bon temps va tornar però la senyora Shelley s'ho agafà al peu de la lletra i va escriure una novel.la titulada Frankenstesin o el modern Prometeu.

Un clàssic, sense dubte, i més si ens mirem la data de publicació orginal: 1818. Què s'ha de dir d'un clàssic? Com un text, una novel.la es pot convertir en un clàssic? Per les seves característiques literàries? Per aclamació popular? Amb l'ajuda d'altres mitjans, com el cinema? (la caracterització que li va fer la Universal l'ha acompanyat sempre, vegeu la portada) Per la seva antiguitat? Són preguntes retòriques, ja ho se. La resposta no és fàcil. A més, Shelley va voler escriure una novel.la de terror i podríem afirmar que li va sortir una de les primeres novel.les de ciència ficció de la història.

Que Mary W. Shelley fos una dona té una vital importància: No era molt ben vist a l'època que una dona respectable escrivís històries que atemptaven contra la moral del poble i contra la mateixa església cristiana. El llibre va ser publicat al 1818 però ella en feu una revisió el 1831, més matissada per deixar el seu nom en més bona consideració. L'edició que he llegit jo és la de 1818 -per sort-.

En tot cas, avui en dia, Frankenstein és un mite. Sigui como sigui, a través del mitjà que sigui, qui més qui menys coneix el monstre de... Frankenstein? Un dels fets més curiosos d'aquest mite és que la major part de la gent confon el nom del doctor, del creador, amb del monstre. Perquè Frankenstein és el cognom del Prometeu que dóna lloc al títol de l'obra de Shelley, del científic que abandonant les seves creences religioses i ètiques es deixa guiar per la ciència per crear vida de la mort, per jugar a ser Deu. Aquest, potser és el tema principal de la novel.la: La capacitat de l'Home per fer el paper de creador, de Déu, tal com va fer Prometeu a la mitologia grega atorgant a l'home el foc, la vida... i éssent castigat pels Deus per la seva gosadia.

Shelley imita a Prometeu a la seva manera, Frankenstein crea un monstre i ho fa per mitjà de mètodes científics (que la bona de Shelley no s'atreveix ni a explicar). Però aquest punt, crec que és primordial perquè en major o menor mesura especula sobre com la ciència pot assolir noves fites i per tant realitzant literatura de ciència ficció, tot i que el més segur és que l'autora només pretengués espantar una mica els seus lectors. La qüestió és que el creador abandona el monstre a la seva sort i aquest aprèn a espavilar-se pel seu compte i a tenir conciència d'ell mateix.

L'autora té una prosa fluida però s'abandona massa en una història de virtuts i gestos molt honorables (m'atreveixo a dir que influenciada pels poetes romàntics del seu entorn, el seu mateix marit per exemple). Així, la història avança talment com una tragèdia grega, amb continus penediments, queixes davant del destí i altres formes literàries que alenteixen la narració, per altra banda més que bona. L'autora té una idea original però l'explota de forma desigual, intercalant passatges que no aporten quasi res a l'obra (el viatge del protagonista a Escòcia, per exemple) amb altres de magnífics (les converses entre Frankenstein i la seva creació). Però els dilemes ètics i morals i les depresions mentals del nostre científic poden resultar repetitives. Hem de tenir clar, però, l'època en que va ser escrita i l'estil d'aleshores. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la poca descripció física que es fa del monstre... ja que bàsicament és "cepat", "àgil" i "molt lleig". Crec que aquí, Shelley va pecar de massa conservadora i no es va voler mullar massa en descriure'ns les seves malformacions. En canvi, la visualitació dels paisatges de Suïssa, França o Escòcia és molt detallada. Un altre dels contrasts curiosos.

Però deixant de banda aquestes diferències i la prosa virtuosa de la novelista -només cal veure com parla el monstre-, Shelley passarà a la història com una dona que va voler escriure una història de terror sobrenatural i li va sortir una novel.la que atempta contra molts dels valors de l'epoca però que encara avui -i aquí està la seva grandesa- ens fa pensar a tots sobre la vida i la mort, sobre le gentilesa i la ira, sobre el poder de crear del no res i donar forma a allò que és inert... segurament un preludi de les novel.les sobre intel.ligència artificial.

Així doncs, què és Frankenstein? Doncs, una idea, un drama metafísic, un referent filosòfic sobre la vida, una oportunitat de meditar sobre la ciència i l'ètica, una novel.la amable de Terror, la primera novel.la de Ciència ficció...un clàssic.

Mundos en la eternidad

Mundos en la eternidad

La recent publicació per part de l'editorial Bibliópolis de Mundos y demonios, la segona novel.la de Juan Miguel Aguilera ambientada a l'univers d'Akasa-Puspa m'ha despertat la curiositat fins a tal punt que he decidit embarcar-me en aquesta saga des del començament, tant per la originalitat que planteja com per les garanties que em transmet un autor com Aguilera.

Mundos en la eternidad no és un llibre qualsevol, no és un simple començament d'una saga espacial. Més aviat és una refundació d'aquesta. A finals dels anys 80, Aguilera col.laborà amb Javier Redal i escriviren dues novel.les de CF hard sobre les civilitzacions existents en un cúmul globular anomenat Akasa-Puspa. Aquestes dues novel.les eren Mundos en el abismo i Hijos en la eternidad i les dues es complementaven. Ambdós autors van rebre bones crítiques, tan pel plantejament innovador com pels seus tocs hard on diverses branques científiques com la biologia (exobiologia més aviat) i la física hi estaven molt presents i determinaven la direcció que prenien les novel.les. El 2001 es va fer la refundació. Es van unir les dues novel.les, es van retocar alguns capítols, es va afinar l'estil i es va deixar l'obra com volien en un principi els autors. Aquesta unió, aquesta reedició retocada va donar lloc a Mundos en la eternidad i va ser publicada per Equipo Sirius.

Mundos en la eternidad és una obra ambiciosa que descriu com la humanitat viu en un cúmul globular que viatja per l'espai. Les distàncies dins del cúmul són factibles perque hi pugui haver viatge interestelar i diverses civilitzacions i imperis sense recórrer a inventar meravelles tecnològiques ni velocitats més enllà de la llum. Redal i Aguilera es van encarregar de dotar aquest petit univers de naus possibles i d'ecosistemes viables creant de pas una ambientació única i original on desenvolupar aquesta i altres novel.les.

En el moment actual de l'acció tres grans potències es disputen la periferia d'Akasa-Puspa: L'imperi, tecnològicament superior però que ja fa anys que es troba en decadència, la Utsarpini, una mena de federació de planetes exteriors comandada per un líder que està en plena expansió i la omnipresent Germandat, la potencia religiosa del cúmul, aglotinadors de totes les religions humanes del passat. El descubriment fortuït d'un rickshaw destruït (enormes contenidors que viatgen comunicant els diversos planetes imperials) fa que s'envïi una missió científica entre l'Imperi i la Utsarpini per determinar què pot haver passat ja que només l'Imperi té una tecnologia capaç de destruir un rickshaw però és il.lògic que el mal se l'hagin fet ells mateixos, mentre la Germandat que no vol quedar-se fora, conxorxa entre les ombres.

Les investigacions que faran els científics els portaran a cercar l'origen de la humanitat, un origen que es perd en la memòria del temps i que és el veritable objectiu que persegueix la novel.la: Trobar el modus operandi, el perquè i el com els avantpassats de la humanitat van poder construir les enormes babels, torres quilomètriques que comuniquen la superfície de tots els planetes amb l'espai per poder accedir-hi fàcilment, d'on van treure una tecnologia que avui dia no s'ha pogut encara equiparar i sobretot conèixer d'on prové l'home.

Els autors realitzen un exercici d'equilibri entre el space opera més tradicional i la CF hard: Tenim un misteri d'escala còsmica, batalles, races al.lienígenes, algunes d'elles guerreres i d'altres que aporten encara més misteri a Akasa-Puspa, especulacions tecnològiques i científiques constants però més que raonades… en definitiva una obra que podria comparar-se a les millors escrites pels escriptors anglosaxons. S'ha dit (i és cert) que la novel.la té molts punts en comú amb obres de fama mundial com Cita con Rama o Mundo anillo (fama per alguns… per mi no tant). Jo encara diria més: Agafa el millor d'aquestes i a més hi incorpora material propi de manera que acaba resultant molt més completa.

Però de punts negatius (o menys positius, segons com es miri) també en té: L'escala còsmica en que es desenvolupa l'obra és difícil d'assumir… tenint un planetjament realista com té, és dificil creure que durant 25 milions d'anys, les cultures de la humanitat hagin evolucionat tan poc i els costums siguin tan semblants als d'ara. Molts personatges estan poc explotats, són purament testimonials i aporten molt poc a l'obra tot i tenir un gran potencial. Només el protagonista, Jonás Chandra té un veritable lloc a la novel.la. També he notat alguna petita incongruència argumental que no se si es deu a un descuit dels autors o a una derivació de la unió de les antigues novel.les.

De totes maneres la lectura és amena i sobretot adictiva. El final és correcte però obert de manera que serveix, tal com diu Aguilera en una entrevista recent a Bibliópolis, com un capítol "0", com una base a partir de la qual poder escriure tota una sèrie de novel.les ambientades en l'original Akasa-Puspa (per cert, en sànscrit, "Una flor al cel"). Aguilera i Redal van demostrar que es pot escriure CF sèria i entretinguda alhora amb aquest llibre, que es poden realitzar especulacions properes i a llarg termini tocant de peus a terra i que el sentit de la meravella no té fi quan un té imaginació. Espero que aquest capítol "0" esdevingui el primer d'una llarga sèrie, sempre que es garantitzin els nivells de qualitat assolits en aquesta primera novel.la.

Universo de locos

Universo de locos

Havia sentit a dir que Fredric Brown era un bon narrador. Fins avui només havia llegit una novel.la seva: Marciano, vete a casa que tot i resultar entretinguda i divertida no l’havia considerat mai cap obra mestra. Però a l’acabar Universo de Locos entenc el que es diu de Brown i més perquè aquesta és una de les obres més rodones que m’he trobat en aquest gènere.

 

Ara sí que puc afirmar també que Brown és un gran narrador, i com a tal no es preocupa en descriure tecnicismes científics. Per entendre’ns, les seves obres recorden més a Vance que a Egan. Fàcilment podem catalogar les seves novel.les com a soft, ho sigui, que les raons científiques brillen per la seva absència i en canvi l’entreteniment assumeix el paper més important. No importa com es resolen les línies argumentals si no que es resolen de forma que enganxa al lector.

 

Universo de Locos, a més, té un argument molt ben estructurat on es combinen de forma magistral la intriga, l’humor i l’aventura sense deixar de banda una lleu especulació científica, en aquest cas dirigida a la possibilitat de l’existència d’universos infinits. Aquesta és la premisa bàsica: La semblança però també la diferència entre universos diferents on s’ha avançat en molts camps però també s’ha retrocedit en d’altres.

 

Keith Winton és el cap de redacció d’una revista de fantasia científica, tan comú als EUA de mitjans del segle XX. En un accident Winton és traslladat a un altre univers instantàniament on la realitat és semblant a la nostra però també lleugerament diferent: Bàsicament per l’existència del viatge interestelar i pel desagradable fet que tot el planeta el vulgui assassinar sense fer preguntes (es nota la influència de la paranoia anti-soviètica que començaven a tenir els americans en aquells anys. El mateix autor la ridiculitza). Brown ens fa viure amb una prosa directa i adictiva les desventures de Winton per integrar-se al nou univers sense renunciar a buscar la manera de tornar a casa.

 

No puc evaluar cap tret de la novel.la que m’hagi semblat negatiu: Ni la llargada (perfecta), ni el ritme (trepidant), ni l’argument, que resulta perfectament acabat. La imaginació que aboca Brown en la creació d’aquest univers alternatiu és entre al.lucinant i divertida. Hi podem trobar naus estelars però en canvi ni un sòl ordinador, avenços científics increïbles al costat de la més casolana vida americana. ¡Fantàstic!

 

L’única frontera d’aquesta novel.la és la pròpia imaginació de l’autor, de la mateixa manera que també ho va ser un altre gran clàssic com és Las estrellas mi destino. Anomeno aquesta darrera obra perquè possiblement aquestes siguin el millor exemple de novel.la soft que hagi pogut trobar llegint ciència ficció (ambdues fugen de tecnicismes innecessaris i ofereixen un missatge sense embolcalls tecnològics). És possible que aquesta afirmació sigui arriscada i no compartida per molts, però pel que fa a mi, Universo de Locos serà un dels llibres que més recomenaré a partir d’ara.

 

No caldrà que busquem una novel.la profunda sobre realitats paralel.les perquè no la trobarem aquí però sí tindrem entre les mans una obra coherent, divertida i molt adictiva que pot recomanar-se a qualsevol lector, fins hi tot a aquells no avessats a llegir ciència ficció. Un clàssic indiscutible totalment descatalogat (per ara, doncs l’editorial Gigamesh ha anunciat la seva recuperació) que no hauria de faltar a cap biblioteca.