Blogia

Escriure com a exercici mental... escriure per no oblidar... per retrobar aquest plaer que casi no recordo...

confessions

Vale, vale, que "a lo mejor me lo merezco", que tinc molta barra i que ho sento, que vaig dir dues setmanes i que he incomplert totalment la meva paraula. La veritat es que m'ha fet molta ilusió arribar i veure que algú m'havia trobat a faltar.

Inicialment tenia previst dues setmanes, pero vem allargar les vacances i ha estat molt bé: he aprés a identificar quasi totes les constelacions de l'hemisferi nord (des de la terrassa veiem només aquest trosset) , he dormit molt i m'he llegit el Codi Da Vinci i la autobiografia d'Antonio Gala ("Ahora hablaré de mi"). Ambdós amb ganes. Vinc amb les piles renovades.

També he tingut temps per a reflexionar: estic liada amb altres histories i no puc mantenir aquest blog, he d'assumir-ho i confesar-ho d'una vegada. Així que, nois, tanco la barraca. Potser m'hi passaré de tant en tant, pero ara mateix no puc continuar amb la frecuència que mantenia fins ara.

Gracies per la vostra companyia. Fins aviat.

Estaré desconectada dues setmanes. Fins llavors. Un petó.

buscant...

Continuo buscant la causa de per que sovint no em trobo bé. I això em porta a visitar metges, a analitzar-me constantment.

M’he estic observant com potser no ho havia fet mai (suposo que ja tocava), analitzo com soc, que faig, que es el que m’agrada i el que no. Necessito trobar respostes.

Ahir vaig passar casualment pel davant de la escola on vaig anar fins als 8 anys. Tenia curiositat així que hi vaig entrar, no hi habia ningú, vaig caminar fins que em vaig trobar una porta tancada. No vaig aconseguir recordar res, no tinc absolutament cap imatge d’aquell temps.

¡Dejadme en paz!

Llegint els meus diaris d'adolescent, torno a reviure moments passats, que no recordava tant amargs, la veritat es que va ser una epoca dificil. Ara entenc que tot alló em va marcar molt. Les bronques cada vegada + habituals amb el meu pare, eran un inssitent estira i afluixa, una guerra, una negociació continua, i jo no em sentia segura de res.

El meu pare era el pare ideal per tothom, almenys així ho veia jo, i per aixó em feia mal, perque no era lògic que una cosa perfecte sovint no m’agrades.

Creia que la principal causa de la meva infelicitat d’aquells dies era la poca comprensió dels meus pares, que no eren còmplices sino enemigs. Ara ja no ho veig així. Eren com eren i sovint no estavem d’acord. Els hi vaig assignar el paper de culpables perque necessitava trobar la causa de la meva infelicitat, i a més ells representaven la autoritat, la represió, eren els que em negaven les coses que m’agradaven. Potser el despertar de la adolescencia ha de ser així, solitari i dolorós.

06.03.82 Lo reconozco todo, sé que toda la culpa es mía, sé que lo hago mal, que soy una cría inconsciente, que … ¡Dejadme en paz! … lo intento, pero desde hace un tiempo sólo me gano que malas caras. Todo lo que hago les parece mal. Que si salgo demasiado, que sólo pienso en mi misma …

14.07.82 Y todo mezclado en mi mente, mi madre, mis hermanos, esta casa que me aburre, que no me comprende. Y mi mundo de música y sueños, y el protagonista de la película de esta tarde, y mi padre trabajando para mantenerme Intento refugiarme en mi mundo porque todo lo que me rodea me aturde, me molesta y no me comprende, sólo me empujan y me riñen, no entiendo a los demás porque no me esfuerzo en hacerlo, odio el calor, los gritos de mis hermanos y mi malhumor. Supongo que la madurez se consigue cuando se es capaz de enfrentarse con la realidad y aceptarla tal y como es.

01.08.82 Mis hermanos sólo entienden el verbo jugar, no puedo hablar con ellos y sé que se llevan mejor entre ellos que conmigo. A veces me uno a mis padres y me convierto en una persona mayor, y otras estoy mis hermanos y soy una chiquillla más. En general no me siento integrada a ninguno de los dos grupos.

22.08.82 Y verme aquí, bonita anate el espejo, joven y llena de energía, con ilusiones, en busca de vivencias … y sola, escondida de mi familia en el momento de escribirte, buscando alguien maravilloso y fantástico que me entienda.

27.08.82 Es algo extraño, algo que arrastro desde las vacaciones, las ganas de hacer algo distinto, prohibido, algo que no estuviera bien.

12.09.82 “Tienes casi 16 años, eres ya una persona adulta capaz de saber lo que quiere” (al preguntarme que haré con mi futuro) “Pero si sólo tienes 15 años, mocosa, eres una cría, ¿a dónde quieres ir? (al pedir cualquier salida especial)

27.09.82 Pero mama, qué quieres que haga? De eso se trata: no haces nada. Cuando estás con nosotros parece como si tu mente estuviera en otra parte. Nuestras riñas no te sirven de nada, sigues haciendo lo mismo. Si no te interesa lo de la tienda, dilo, estamos toda la familia perdiendo el tiempo por ti y ni te enteras. No sabes el sacrificio que hace tu padre para conseguirte un futuro. Pero, claro, tú no te enteras de nada. A ti sólo te interesa lo tuyo. No sé si es que eres así o te dejas influenciar por tus amistades, por que, ya me dirás, parece que te interesa muchísimo más esa amiga tuya de ahora, que conociste por casualidad y que en realidad no teneis puntos en común porque su familia no se parece en nada a la tuya.

aquesta sensació tant desagradable

aquesta sensació tant desagradable

Des de que, fa tres dies, el metge va possar nom als meus mals, estic molt cansada, em fa mal tot el cos i no aconsegueixo concentrarme absolutament en res. Em trobo perduda i atontada, es com si hi fos pero poc.

Va dir que es una malaltia crònica, pero que no es degenerativa, i que no es coneixen les causes ni el tractament. Total, que em serveix de ben poc que li hagin posat nom als síntomes que jo ja savia que tenia.

El que no sé es si es hereditari, espero no transmetre aquesta sensació tant desagradable a ningú.

estirant d’un fil

Porto la llibreta nº 6 al bolso i la llegeixo al metro. Es com anar estirant d’un fil, les imatges van sortint lligades a la corda, una darrera l’altra, sense esforços. Aquesta aventura m’absorbeix. Estic disfrutant. Com ho diu García-Marquez? La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla.

La clau es que ha passat el temps suficient: em reconec pero no em jutjo, aquelles coses que eren tant fundamentals i tant intimes ara no tenen importància. El que sí sento amb la mateixa intensitat d’aquells dies son les sensacions, els dubtes, les pors…

Recordo, per exemple, el pànic al tornar sola a casa quan era fosc, el batec del cor, els carrers solitaris, accelerant el pas i mirant de reull cada racó. No respirava fins que aconsseguia tancar la porta darrera meu. No podia evitar el sortir de casa, ho necessitava, però tornar sola de nit era terrorífic, era el preu que havia de pagar.

En aquells dies es va anar gestant el despertar a la realitat, necessitava sortir dels límits coneguts, no em conformava com havia estat sempre, dubtava de les bases imposades pel meu pare, el sentit de la meva pròpia vida.

09.04.82 … me niego a aceptar una vida así, tan simple: nacer, vivir y morir. ¡No quiero morir! ¿Si muero de que habrá servido mi paso?

Recordo perfectament aquella sensació, m’ha acompanyat sempre. Bé de fet ara ja no, des de que van neixer les meves filles crec que tinc una resposta.

Per qué ???

Per qué ???

- Per qué no funciona el contador que he possat a "Som ... mirant"? No m'aclaro.

- Per qué no hi ha un sistema per seguir els comentaris que faig a altres blocs? o si que hi es?

- Per qué ara no puc penjar aquests blogs al bloglines?

http://sirte.blogspot.com/
http://www.quaderns.net/
http://www.lamevaweb.info/261

Diu alló de "No feeds were found. Please verify that the website publishes an RSS feed." Que espera que faci?

Feedmania o Bloglines o ninguna de las anteriores

Feedmania o Bloglines o ninguna de las anteriores

He descobert Feedmania, em sembla que es com el Bloglines pero l'entenc. Ho provaré uns dies abans de triar.

Podeu llegirlos tots dos? Alguna sugerencia?

Bloglines
Feedmania

De moment a Feedmania no trobo com ordenar els enllaços en carpetes...

Després començaré amb aixó dels trackbacks, qué dimoni seran?

Ara em reconec

He acabat la llibreta nº 5 i continuo per la nº 6. Cada vegada la lectura es fa més còmoda, més fluida, i es que, cada vegada més, està deixant de ser una història aliena a mi. Ara em reconec, i darrera les paraules apareixen les sensacions no escrites pero viscudes, infinitat de noms, llocs, detalls, racons, moments. Encara no se perque, pero cada nom que apareix, als escrits o al meu cap, corro a anotar-lo en una llista.

Tenia catorze anys i passava els dies enamorant-me perdudament del noi que + brillava en aquell moment, aixó sí, sempre a una gran distància. Com l’entorn no m’era favorable (ja no era l’admirada ara em sentia invisible), per no enfonsar-me em vaig anar alimentant d’una alegria que anhelava sentir pero que no acabava de ser real. Em feia mal el cor, però com no ho volia així m’ho negava esperant temps millors, vivia exclusivament del meu món interior.

Durant el aquell primer curs encara no ho sabia però, per molt que ho vaig intentar (necessitar), en els quatre anys que vaig estar en aquella escola no vaig aconsseguir percebre aquell lloc i la seva gent com a completament meus. Sempre em vaig sentir desplaçada, potser per que no tenia un grup o una amiga “intima” per a repartir el pes de l’adolescencia.

09.02.82 No sólo quiero tener muchos amigos y conocidos, sino que, además, necesito que dependan de mi, que me hablen constantemente, ser la cabecilla del grupo, destacer siempre donde voy. Me gusta que los chicos se giren a mi paso, caer bien a las chicas …

19.02.82 Es aquella sensación de mirar a tu alrededor, hacer las cosas de cada día, salir a la calle, hablar con los tuyos … sin prestar atención a lo que está ocurriendo; ir como sonámbula que camina sin ser consciente de lo que pasa, vivir sin pensarlo; mirar y no ver nada.

Records

I buscant records ahir vaig anar a parar als meus dietaris d’adolescent, quina troballa! No els havia obert des de que els vaig escriure. Ni tan sols recordava que existien.

Comença amb el quadern nº 5, els anteriors els vaig eliminar ja fa vint anys (per falta d’espai en el meu armari secret).

He començat a llegir. Es l’any 1981, en tenia 14 i era una adolescent com cal: egocèntrica i revolucionada per les hormones. No recordo els fets exactes ni les cares, però reconec, darrera la xerrameca, les sensacions.

Havia acabat l’últim curs a l’escola de sempre, aquell any, després de haver viscut junts una pila de cursos sense veure's, els companys de classe ens havíem descobert, érem inseparables. I jo era la noia mes popular de la classe, així em sentia, la protagonista, la mes admirada, la mes bonica, la mes tot, la mes del grup mes. Era el meu territori, em sentia segura.

La majoria van continuar els estudis a la mateixa escola, jo vaig anar parar a una escola nova. D’entrada era un gran canvi era que estava en un altre barri i era una escola religiosa.

Quan vaig arribar allà em vaig trobar amb un lloc molt gran, amb molta gent. Totes les noies de la meva classe eren noves en aquell curs, la majoria procedien de la mateixa escola, una de monges, on havien estat, sense nois, des de pàrvuls. Els nois ja es coneixien de cursos passats: havien estat allà des de pàrvuls, sense noies. A tots plegats el no haver anat mai a classes mixtes els feia comportar-se d’una manera diferent a la que jo estava acostumada, i a mes, tenien els seus grups fets. Jo era una estranya en mig de la immensitat. No coneixia a ningú i em sentia molt, molt perduda.

Vaig continuar sortint els caps de setmana amb els meus amics de sempre, però allò cada vegada es va anar fent més artificial i les sortides es van anar espaiant. Els meus admiradors van anar mirant cap a un altre lloc. Cadascú va anar tirant cap un camí, fins que, més dora que tard, ens vàrem deixar de veure.

Recordo perfectament la solitud d’aquells dies.

6.11.81 Esta tarde he vuelto a ir al cole de antes. He tenido una gran decepción:

P.: hola y adiós, ya te llamaré si salimos
O. estava delante de P., achuchándole para irse rápido.

(l’O. i el P. havien estat els meus grans incondicionals)

Continuo investigant l'apassionant mon dels blogs

He trobat una web, que esta en angles i per tant no entenc ni papa (quin gran invent els traductors!), dons sembla que des d'aquesta web puc guardar els enllaços que vulgui i informarà quan s'actualitzin.

L'interessant del tema es que puc fer pública aquesta llista en el meu blog. Sembla que ho he aconsseguit. Sis plau, algú pot dir-me si os funciona l'enllaç Bloglines o si teniu més informació sobre el tema? Gracies

¿Perquè la gent escriu als blogs?

Es una pregunta que em ronda des de que vaig iniciar aquest diari. El texte l'he tret de http://www.zonalibre.org/blog/trapo/archives/036848.html.



"Pienso que un blog es la continuación de la noble tradición egoísta de escribir diarios, que tiene dos fases:


a) Escritura secreta donde se cuentan las intimidades, que suele coincidir con el periodo de expresar abiertamente la verdad y se cuentan cosas interesantes para el resto.


b) Escritura pública, cuando se intentan editar esos diarios para que los lea la gente y entonces se cuentan mentiras que sólo nos interesan a nosotros mismos. Cuando se edita en periódico o libro es una escritura abierta, pero en el caso de las bitácoras esto se hace de forma semipública. No se puede considerar expresión pública completa porque los blogs sólo lo leen aquellos que escriben blogs, un círculo de iniciados en el que sus miembros nos sentimos a gusto por alguna o ninguna de estas razones:

- Porque nos aburrimos soberanamente
- Porque tenemos adeseele y tenemos que justificar el gasto
- Porque somos asociales y nos sirve para comunicarnos
- Porque nos gusta escribir chorradas y nos desfogamos
- Porque queremos leer lo que escriben otras personas para descubrirles alguna patología - oculta, o alguna cardiopatía o algo malo terminado en ía
- Porque disfrutamos con el photochop
- Por ninguna razón en concreto

pistas para San Juan

pistas para San Juan

- ¿Qué haceis en San Juan?
- Nada, a mi me dan miedo los petardos y al resto un poco también, así que nos esconderemos en casa. ¿Quereis venir?
- Vale, podríamos hacer un ritual con velas o algo así. ¡Sería muy chulo!
- ¿Un ritual satánico? Oye que hay niños...
- No mujer, algo que nos de suerte, no sé, ya investigaré, preguntaré a mis vecinos, a ellos les van esas cosas.
- Vale, yo miraré por internet a ver si encuentro alguna pista.
¿Alguien tiene alguna pista? Es para mañana por la noche.

una forma de defensa

Mai no he mirat cap a enrere, aquesta es la meva forma de ser, penso que es una forma de defensa, “lo passat, passat” i no hi torno a pensar més.

Ara crec que aquest podria ser el punt clau: he viscut massa coses evitant aprofundir, potser no les he “paït” com cal. I no es tracta de traumes ocults ni de històries complicades, tan sols de que potser en realitat no he oblidat tot el que no recordo, potser he amagat coses que quan es remouen em fan nosa.

No tinc una explicació lògica, de moment, només puc dir que intueixo que el recordar els anys passats m’ajudarà a entendre el present. Necessito fer aquest exercici. He de fer net.

Potser així descobriré perquè sovint somio amb angoixa que estic infinitament sola. I el perque dels atacs de pànic viscuts en altres èpoques, perque no desapareix completament aquesta sensació terrorífica que sempre torna quan menys l’espero.

la situació a l'Iraq

la situació a l'Iraq

L’altre dia, a l’hora de dinar, estava amb un grup de companys de la feina parlant (com no) de la situació a l'Iraq. L’ambient era de pessimisme: això ja esta decidit i nosaltres no hi podem fer res, la naturalesa humana es així, i tard o d'hora surt aquest instint…

Em vaig sorprendre dient en veu alta el que jo mateixa encara no sabia que pensava:

Potser la política internacional es una cosa massa gran , massa lluny, per discutir al nostre nivell, però en realitat no es més que el reflexe del que la gent pensa, la gent com nosaltres, i la gent anem evolucionant, i cada vegada som més consciens i ens preocupa més l’entorn.

Fins fa pocs segles la humanitat funcionava amb l’esclavitud. Fins el segle passat les dones no tenien ni dret de vot (i eren la meitat de la humanitat!), fa vint anys no podien obrir un compte o sortir fora del país sense permís del marit. Fa molt pocs anys, ho recordeu?, a ningú l’hi estranyava que una empresa aboqués dissolvents al mar, avui en dia aquest tema escandalitzaria a l’opinió pública i portaria als seus gerents als tribunals. Fa deu anys ja en va haver una de guerra amb l’Iraq, i llavors ningú es va escandalitzar per la guerra, al menys no tants com ara. Avui, ja veieu, el nivell de la protesta que està assolint. Possiblement, d’aquí 10, 20 anys, aquesta protesta seria encara més gran, potser aconseguiria impedir el que està succeint…

Jo seguiré posant el meu granet de sorra per resoldre els problemes que puc resoldre, fem cadascú en la mida que puguem un món millor, cadascú a la seva petita parcel·la, sumarem cada granet i una cosa portarà a l’altra.

Mira, no sé si m’ho crec en realitat, però el que sí penso es que toca fer-ho. Suposo que sense esperança no anem enlloc. Vull pensar que la Humanitat va cap endavant, sé que evidentment no es qüestió de dies, ni d’anys, jo no ho veuré i les meves filles tampoc, però vull pensar que lentament anem cap al seny.

Els dies que no em fa mal res

Els dies que no em fa mal res

Es com quan, fa ja molts anys, vaig anar al oculista per primer cop. Em van fer mirar un cartell que estava massa lluny per veure-hi que hi deia, així que em van fer posar unes ulleres. En aquell instant vaig descobrir que les coses que m’envoltaven podien ser nítides!, cosa que mai havia sospitat.

Els dies que no em fa mal res m’en adono amb sorpresa que la vida pot ser diferent, infinitament millor, i que en aquestes condicions sí que puc plantejar-me qualsevol cosa, com qualsevol altra persona. Aquests dies redescobreixo que no és que el meu caràcter sigui avorrit, és que el meu cos no li deixava, i que puc arribar a pensar, i a concentrar-me, i que no em costa pendre decisions. En aquests dies estic impressionantment lúcida, es al.lucinant.

Però sempre dura poc, hores, un dia, després el pensar em torna a costar, em quedo encallada a qualsevol bucle dins del meu cap, estic esgotada, adolorida … i llavors arriba la ràbia, ràbia per la impotència que sento. No sé que es pitjor.

El meu objectiu és trobar la manera de allargar els moments de bonança, t’hi imagines? Ja fa temps que investigo, he passat per varis metges i tinc el internet exprimit. Mira, penso aconseguir-ho, no tinc més remei: cada dos minuts he de parar a descansar i el minut següent estic deprimida, això no es viure, he de solucionar aquest tema.

per que no menges carn?

per que no menges carn?

Avui m’han tornat a fer la pregunta de sempre: per que no menges carn? Normalment somric i contesto: ja saps que sóc una mica rara. La gent no espera una explicació més profunda i canviem de tema. Però quan insisteixen, ben pocs, els hi explico les meves raons.

Això no sempre ha estat així: abans en menjava de carn (encara que mai havia estat una gran fan del tema). Més o menys l’inici de tot plegat va coincidir amb el fet ser mare, quan vaig descobrir que la protagonista de la meva vida ja no era jo en exclusiva. Es un sentiment que va arribar lentament per a quedarse, d’alguna manera el que m’envolta ha passat de no existir a ocupar una part molt important de la meva escala de valors.

Poc a poc he anat tenint conciència de que la realitat no acaba a casa meva, ni al meu carrer. Poc a poc, però constantment, vaig descobrint que els límits del meu món estan més enllà del que em pensava. Això vol dir que he anat veient per primera vegada coses que sempre havien estat aquí i que resulta que poden dependre de mi. La meva llar és un planeta que tots els anys ens porta de viatge al voltant del sol. Tots els que aquí vivim formem una sola família. Hi ha recursos i riqueses de sobra per a tothom, només cal organitzar-se. Potser sona cursi, però ara ho sento així.

I dins d’aquest entorn, el saber que cada dia milers d’animals son maltractats o assassinats per motius acceptats per la majoria de persones (per mantenir una forma de alimentació que no necessitem, per fer experiments, perque el nostre vestuari segueixi una moda …) em fa, evidentment, escandalitzar-me: però qui m’ha donat aquest dret?

Pel que fa a la gent que m’envolta, bé, no he trobat gaire recolçament, no he conegut a cap carnívor que entengui de de bó que el no menjar carn forma part d’una manera de ser, d’una forma de vida, que no és per que “no m’agradi la carn”.

J ho accepta però no ho entén gaire, mes aviat li espanten les meves rareses, té por de que arribin a afectar a les nostres filles. Li vaig prometre que, fins que no siguin majors d’edat, no els hi explicaré la meva opinió sobre el tema per no influenciar-les.

tu alma te dará la receta

tu alma te dará la receta

¡Atiende a tus síntomas, escúchate! Y tu alma te dará la receta. Tu enfermedad viene de ti, no viene de fuera. Tu enfermedad refleja una desarmonía interior. La enfermedad es un regalo que tú te haces para encontrarte contigo mismo.. ¡Dale las gracias: te brinda la ocasión de hacer las paces contigo mismo!

Ui sí, una mica místic, però és el que toca, així estic des de que tinc temps i em dedico a buscar-me a mi mateixa. Vaig començar buscant l’origen de les meves contractures musculars i he acabat intentant ordenar els meus pensaments, els meus sentiments i els meus records.

I avui he trucat a qui tu saps, sí, així, sense planejar-ho, després de sis anys, necessitava saber si encara era viu, si continuava vivint al mateix lloc, si tenia fills, i si m’havia perdonat. La resposta a tot és sí.

Zush

Del diari d’avui:

Zush nació en el frenopático de Barcelona cuando, en 1968, Albert Porta, hombre de cuna acomodada ingresó en un centro mental para curar su adicción a la marihuana. Ahí, conoció a un esquizofrénico, Armando, que al verle le espetó: “Zush, tú eres Zush. Te conocí en Ibiza”. No hubo manera de convencer al tal Armando de que no era así y Porta dejó que Zush ocupara ese cuerpo suyo.

… aprendí que nunca es tarde, que siempre se puede empezar de nuevo, ahora mismo, le puedes decir basta a la mujer (o al hombre) que ya no amas, al trabajo que odias, a las cosas que te encadenan, a la tarjeta de crédito, a los noticieros que te envenenan desde la mañana, a los que quieren dirigir tu vida, ahora mismo le puedes decir basta al miedo que heredaste, porque la vida es aquí y ahora mismo.

Se gana y se pierde, se sube y se baja, se nace y se muere. Y si la historia es tan simple, ¿porqué te preocupas tanto?

Cuida el presente porque en él vivirás el resto de tu vida.

aquest acord que mantenim

Es un moment massa tranquil i relaxant per desaprofitar-lo, necessito escriure’t, si et sembla em limitaré a transcriure la conversa que tinc ara mateix amb el meu pensament.

M’agrada aquest acord que mantenim, és fruit de molts anys, és un estat difícil d'aconseguir. Se que existeixes, que estàs a prop, cada dia, moltes hores, i això em dóna tranquil·litat.

Amb la teva actitud fas que em senti diferent, atractiva, intel.ligent. Sempre m’agrada el que dius, el que penses, ens enfadem sovint però perquè ens importa el que pensa l’altre. T’entenc, moltes vegades sense paraules.

Ets un dels puntals del meu equilibri, i n’hi ha d’altres, no en són gaires, imprescindibles tots ells, no tots amb el mateix pes: les meves filles, el meu marit, la meva família, la meva casa i la meva feina.

Ets un punt segur en el horitzó, la teva opinió, els teus gustos, la teva vida, són una referència sòlida per a mi, ets el que espero d’un amic. No permetrem mai que la confiança passi del nivell establert, si així fos es podria trencar l’equilibri, barreja d’amistad, amor i erotisme, i perdríem tot el interés l’un per l’altre.