Habitat
Al principi dels temps, el ser humà (l'home prehistòric) vivia en coves, es cobria a mitges amb pells d'animals tot deixant al descobert gran part del seu cos i desenvolupava la seva activitat quasi completament a l'aire lliure, ja fos per caçar, collir fruïts per alimentar-se, recollir aigua del riu, etc. Vivia, doncs, totalment en contacte amb la natura de la qual ell n'era part integrant. Observava el seu entorn, deixava que el seu cos rebés la influència del temps, vent, pluja, calor, fred, etc. i aquestes sensacions li fornien el material necessari per a decidir, més tard, quins haurien de ser els seus moviments per a assegurar-se la supervivència.
Al llarg del temps, els éssers humans, per necessitats de convivència, s'han anat aplegant en comunitats més o menys grans; des dels nòmades que viatgen pel desert en petits grups familiars de 10 a 15 persones, fins a les macro-concentracions humanes, altrament dites ciutats, on tracten de sobreviure fins a 17 milions d'éssers humans (Tokio) sense deixar de banda, entre aquests extrems, els petits poblats d'indígenes o els pobles de la nostra terra.
És especialment en aquestes grans concentracions massives de persones on l'activitat humana tendeix a l'empobriment, degradació i, fins i tot, destrucció dels terrenys de cultiu, boscos, sistemes hidrològics i, en general, dels recursos naturals.
L'hàbitat (paraula per la que es designa l'habitacle i les condicions ambientals en la vida dels animals i plantes), ha passat de ser un espai totalment equilibrat a un cercle viciós "habitatge-lloc de treball" on la natura i, fins i tot la persona com a part integrant d'aquella, no hi tenen cabuda i han estat col·locades a l'últim graó en l'escala de valors.
Veiem, doncs, com l'hàbitat -aquest entorn en el qual ens movem- s'ha convertit, o millor dit, l'hem convertit, en una gran limitació que ens impedeix poder aconseguir, ara, la nostra autorrealització i felicitat.
Estudiem una mica més a fons l'esmentat binomi "habitatge-lloc de treball" dins del qual, com hem dit abans, ens movem actualment:
L'especulació del sòl ens ha dut a viure i treballar en uns espais petits, generalment insuficients i, el pitjor de tot, tancats pels quatre costats, quan el més normal fóra viure i moure'ns, dintre del possible, a l'aire lliure. Aquest afany de tancar-nos, de protegir-nos de l'exterior, és quelcom que hem heretat de la nostra civilització. És inherent a la persona actual donat el desenvolupament de la societat fins a l'època que ens toca viure.
Observem com lluitem per a aconseguir que la nostra llar sigui com més "confortable" millor: la cuina és plena d'aparells electrodomèstics que van minvant les nostres capacitats creatives al donar-nos-ho tot fet (aviat no sabrem ni batre un ou). Al menjador-sala d'estar, entre els "còmodes" sillons que ens deformen l'esquena, el televisor ocupa el lloc més important, preferentment amb comandament a distància per a evitar d'aixecar-nos. La ràdio, cassette, tocadiscs o vídeo, supleixen els moments en què no hi ha emissió de TV. Tot i que vivim en un nivell no massa alt, per a pujar o baixar ho fem amb l'ascensor en comptes d'utilitzar l'escala. Per a desplaçar-nos dins de la ciutat ho fem sota terra, amb llum artificial o bé patint les empentes o embussos de la circulació, amb la utilització de l'autobús o cotxe privat... El lloc de treball està, en general, molt lluny de suplir les deficiències de l'habitatge: aglomeració de gent escrivint a màquina o parlant alhora per telèfon, condensació de fum de cigarretes, aire condicionat mal regulat (refredats, sinusitis, etc.); llum elèctrica indirecta, insuficient; pol·lució electrostàtica de fotocopiadores, ordinadors...
La contaminació que es pateix a les grans àrees urbanes és un dels ingredients negatius del nostre hàbitat i, si be és principalment a les grans aglomeracions on més es dona, també els petits pobles en són víctimes: la pol·lució deguda a l'emissió de gasos tòxics llançats per grans indústries, fàbriques, autobusos, camions, automòbils, o la resultant de la mala combustió de les calefaccions, etc. Sobrecàrrega de decibels que de manera inconscient rebem a tota hora de la circulació, amb els tocs de botzina deguts als constants embussos, el fort soroll dels motors de dos cilindres de les motos, les ambulàncies o bombers amb les seves sirenes, els nens del veí del damunt que juguen a pilota dins del pis o el plat que els ha caigut a terra, l'excessiu volum del tocadiscs o TV, etc.
Per a fugir d'aquestes i altres agressions externes, hom sol adoptar dues solucions:
- Tancar-se encara més a casa, o
- Marxar a fora (així que el calendari laboral li ho permet).
Els que opten per la primera solució es tanquen a casa i, per a fer-la més confortable, l'equipen amb els darrers avenços de la tècnica: vidres dobles, cortines gruixudes, cintes aïllants a les finestres, etc. No s'adonen, però, que això els porta a un tancament asèptic dins d'una espècie de campana de vidre, amb filtres de tota mena per a depurar, sense veure que el primer a depurar és la ment.
Quan s'arriba al punt de tancar-se dins d'aquesta campana de vidre en que hem convertit l'habitatge hom s'adona que li falta l'aire i aleshores fa instal·lar un condicionador d'aire. Ja està! Ja s'ha vençut al clima! Ja no hi ha estiu ni hivern, tot l'any la mateixa temperatura, el mateix aire depurat sense olor, la mateixa intensitat de llum deguda a bombetes i fluorescents convenientment distribuïts per l'habitatge a fi i efecte de donar una sensació de llum natural, de confort, d'intimitat. Ja no són necessaris el sol, ni la lluna, ni els estels, ni el vent, ni la pluja... Per a què? Ben al contrari, s'han convertit en impediments a l'hora de desplaçar-se de l'hermètic habitatge al també isolat lloc de treball. No se sap si és primavera o tardor doncs no es mira el cel, ni els arbres, les fulles dels quals van canviant de color, ni els ocells, que van o venen segons l'època de l'any...
Estem massa ocupats per a poder observar la natura que ens envolta i com que no sabem veure que, malgrat tot, aquesta encara existeix a l'exterior, volem suplir aquest oblit incorporant-la artificialment en l'habitatge, per a la qual cosa, l'omplim d'animals i plantes que es van pansint per manca d'aigua o d'atenció.
Hi ha una altra gran quantitat de persones partidàries d'adoptar la segona opció: marxar fora de la ciutat, tractant de trobar un xic de repòs a la muntanya o a la platja. Heus aquí cada cap de setmana un desplaçament massiu de cotxes en totes direccions: més hores tancats dins d'un espai reduït (aquest cop el cotxe propi, autobús interurbà o tren) per a arribar a una urbanització on els arbres han estat substituïts per blocs d'apartaments, còpia de la ciutat: petits, plens de sorolls, carregats novament d'electrodomèstics, envoltats d'edificis i carrers pavimentats... I diumenge al vespre tornaran satisfets a casa creient haver-se desintoxicat de l'aglomeració urbana en haver canviat l'electrificat habitatge de ciutat per un apartament més artificial encara on, la majoria dels casos, hauran passat tot el cap de setmana tancats davant l'aparell de TV.
L'ésser humà té la capacitat de pensar i discernir entre el que li convé i el que no. Hauríem de mirar-nos detingudament i veure si vivim d'acord amb la natura o si, pel contrari, ho fem de manera artificial. En aquest darrer cas és segur que, tard o d'hora, en patirem les conseqüències. La natura té uns ritmes que no podem trencar ni oblidar. Nosaltres som part d'aquesta natura, no som, com molts creuen, uns simples espectadors. Per aquest motiu no podem viure de manera antinatural si el que desitgem és pau interna i felicitat.
Amb tot això no vull dir que haguem d'abandonar les nostres cases per anar-nos'en a viure a la muntanya o dins d'una cova, com l'home prehistòric. Això seria limitar la "felicitat" a uns pocs escollits amb possibilitats de fer aquest canvi i, d'altra banda, serviria de ben poc ja que el més segur és que la majoria s'enduguessin amb ells la seva càrrega d'orgulls, de pors, d'enveges, d'afanys de possessió... Seria un canvi de decorat però no un canvi real de la persona. La civilització també té els seus avantatges! El que vull dir és que si l'hàbitat ens es desfavorable -i generalment ho és- podem buscar-hi solucions de millora, tant si ens movem en un medi ambient urbà com si ho fem en un de rural.
Us heu llevat algun cop de bon matí per a veure sortir el sol i observar la claror del dia que va creixent a poc a poc mentre la fosca dóna pas a la llum?
No heu prescindit mai, voluntàriament, de la llum elèctrica per a il·luminar la casa amb espelmes o llums de gas i minvar aquesta dependència inconscient de l'electricitat?
Creieu que el vostre cos podria suportar un petit dejuni de dos o tres dies, o be estar aquest mateix temps menjant solament fruites, sense que us vingués desseguida la idea que era una mortificació en comptes d'una purificació?
Sou capaços d'anar sovint a la muntanya, deixant el cotxe lluny i caminar, experimentant el cansament, dormint al ras, sota els estels, observant els elements naturals, les plantes, les bestioles, la humitat, l'aire, les flors, els núvols, etc?
Seria bo, en un dia de pluja, el deixar que l'aigua us mullés la cara i els cabells, agraint-la en lloc de renegar-ne perquè us crea incomoditat...
Imaginem-nos un pagès llaurant un camp amb l'arada que arrosseguen un parell de bous. Voleu una imatge més "natural"? Ara bé, on està el pensament del pagès? Està realment present en el treball, observant com la rella es clava a terra i la desterrossa? Està vigilant que els bous no marxin del recorregut previst? O, pel contrari, està pensant ja en el rendiment de la collita o mirant amb impaciència el rellotge esperant que arribi l'hora de plegar per a poder anar al bar amb els companys i oblidar una "feixuga" diada de treball? En aquest darrer cas la seva actitud és de màquina, com una peça en una fàbrica que quan arriba l'hora de plegar deixa de funcionar perquè la desconnecten. Aquest pagès, tot i estar rodejat de natura, en fuig, s'hi gira d'esquena, no la "viu". No pot ser feliç: està desplaçat del seu ara, físicament està llaurant però el seu pensament està molt lluny. El seu jo està en desharmonia.
Siguem doncs astuts. Sapiguem canviar el nostre entorn i fer l'hàbitat més net, més pur, no solament deixant d'embrutar, de fer soroll -que també és important- sinó adaptant la nostra vida al ritme del cosmos, tenint en compte que hi ha un temps de llum i un altre de fosca, un de fred i un altre de calor, i que nosaltres estem regits per les mateixes lleis. Potser d'aquesta manera l'hàbitat deixarà de ser una limitació per a convertir-se en una gran ajuda.
JORDI GRISET
Publicat a la revista OM YOGA