Blogia

reMirando

Luna

Luna

Luna

En Blanc i Negre (La decisió)

I en el principi era la veu
i la veu va dir: “Crideu”.
I el soroll no ens va deixar
sentir el seu silenci.

I

“L’Apocalipsi no serà un terratrèmol.
Serà la caiguda imparable
d’una mota de pols
sobre el desordre dels meus papers.”

Llavors tot tremolà al meu cap
i la cambra caigué a trossos
com un trencaclosques d’espills que es desfà.

L’Apocalipsi no va ser amb l’arribada del setè home.
Va ser quan aquell forat d’infinit
es va obrir sobre el meu escriptori
i va deixar caure la mota de pols.

Dèmian, rígid al bell mig de la cambra, es va dur les mans al cap tractant que no li esclatara. Atretes les partícules del seu cervell per la dispersió dels trossos de vidre. Atretes cap a l’infinit, cap al no ser, cap al murmuri inintel•ligible dels planetes en moviment, dels vidres en moviment, d’aquell vidre diamantífer que s’allunyava del seu ull com un cometa estel•lar, cridant, tirant de la seva còrnia amb una força succionadora, amb un murmuri de paraules indesxifrables...

Quin és el missatge?
Quin és? Em cridava angoixós
mentre de cap boca eixia la pregunta per tots formulada.

Quin és el missatge?
La veu que mai no parlà
ho va dir: Silenci.

La nit caigué i, Dèmian, assegut, fosc des de la seva finestra, ho va veure i... ho va sentir.

L’ombra no queia sobre la ciutat
qual una gavina fosca d’esperances.
Queia com una benedicció
sobre les torturades ànimes dels moribunds
que eixiren a l’ombra com la compassió a la carn tendra
per poder amagar-se al seu fosc
dels centenars d’ulls que no els miren
i dels milers de caps que no els jutgen.

Atabalat, atret cap a aquella foscor, però poregòs de la seva pròpia natura, Dèmian, es va llançar en una espiral de violència i vici per lo pervers als carrers de la gran ciutat. Va tastar les misèries del sexe més culpable, i va gaudir de la culpa. Va arrossegar-se pels mars de merda i alcohol en una fornicació més ofensa que sexe, en un intent per desprestigiar-se a si mateix i ofendre la consciència homologada.

Ara que he baixat aquí baix
i me he refregat entre llefiscoses criatures
i he gaudit de la luxúria de la perdició
ho puc dir: S’estava millor allà dalt.

És que no hi ha poesia
sense foscor?
És que el benestar
no em pot produir plaer?
És que l’ànima necessita elevar-se
saltant des del més baix?

I la veu va parlar,
i el parlar va dir:

“Aquest és el meu missatge:
JO SOC EL PARADIS”

I un forat negre es va obrir
i els elegits hi entraren
i la llum va tornar
i el forat es tancà.

“I QUI AL MEU SI ESTIGA
SERÀ FOSC AL FOSC
I NO SERÀ TEMPS AL TEMPS;
PERQUÈ EL QUI EN MI ESTIGA
NO SERÀ
PERÒ SERÀ TRANQUIL”

Dèmian: Les ànimes de les persones són com pilotetes de vidre que juguen i xoquen però mai no encerten.
I dit això es llançà a altra incontrolada bacanal de dolços i menjars que el deixà tip de vida perduda i fugida a cap lloc: El xarop està bo, però el dolç és per als xiquets. Ara se m’ha quedat menut, ja no em puc amagar en ell.
Quan el diàleg intern cessi, podré dormir, despertar i sentir les coses que toque...

II


La veu d’ella va acaronar l’oïda d’ell que, a l’instant, per prodigi, es va fer cotó en pèl. Dèmian, agraït, li regalà un bes. Es llevà del niu i mirà per la finestra: Quan el cotxe passa, el vent que mou alça la fulla que vola i flota, qual una ànima duta per un sentiment.

El semàfor està en verd però, per alguna raó, jo encara estic ací....

III

El xiquet cantava com un fil d’aigua que caigués
i mai no es trenqués contra l’espill del fons.

I amb aquesta veu van plorar les ànimes de les persones
i es van rentar de culpa els seus pecats.

Dèmian: L’art no és una cosa per xerrar; és una cosa per deixar-se impressionar.
S’alçà, decidit, amb autoritat, segur, digué:

I quan el silenci siga ple
el cervell serà en negre,
o en blanc:

El negre serà la pau

El blanc serà la cúpula del cel que,
silenciosa, ens ensenyarà alhora
el sol i les estrelles.

Dèmian ja havia estat sovint en la pau negra d’un mar d’oli. La pau de la no-guerra, el plaer del no-dolor però... sempre s’ha de tornar al seu sí per trobar-la, per restar en pau una altra estona. La pau eterna és la mort, i mai no havia tingut valor per restar immòbil...
I aprofitant que el silenci era ple, elegí el blanc, i com que el seu convenciment era clar i la seva experiència ampla, el prodigi esdevingué i pogué dansar per fi amb el sol i les estrelles.

Ara, ja no necessite la poesia per volar.
Per fi en tinc prou amb les ales.

Debo estar vivo

Debo estar vivo...

...si soy capaz de sentir esto
cuando la luz se refleja
en el vello de tu cara.

Simplemente la luz,
tan modesta ella,
es capaz de tocar los hilos
que entraman la intimidad de mi pecho
y moverlos,
y conmoverlos,
como quien descubre su sexo:
inocente,
sorprendido,
tímido,
curioso,
más allá de la alegría o el miedo.

Si ilumina ese lugar
que a veces no encuentro,
apagado entre mis muros,
frío,
olvidado,
duro,
obstinado en el latir.

Y si simplemente la luz,
tan modesta ella,
puede tocar ese centro
donde nace cada latido,
y extender su calor por mi cuerpo
desde el reflejo en el vello de tu cara...

Entonces quizá debería
atreverme
a oler tu cuello,
y jugar con los sentidos,
como quien descubre el sexo:
inocente,
sorprendido,
tímido,
curioso,
más allá de la alegría o el miedo.